- Publicitat -
Diria que en el debat sobre el paper de la Unió Europea en el nostre procés sobiranista pequem de centrar-nos més en la voluntat de Brussel·les que no pas en la nostra. És a dir, ens enfoquem a buscar raons sobre perquè la UE hauria de tenir la necessitat o obligació d'acceptar-nos i no en si la necessitat i interès de ser-hi per part nostra estan prou justificats. Ja no parlo de fer-nos estimar més que no pas de fer-nos perdonar, sinó de traslladar el centre de gravetat de Brussel·les cap a Barcelona. Rellegeixo aquest paràgraf i entenc que molts em prenguin per boig però escric aquestes ratlles des de la serenor absoluta.
Em fa l'efecte que pertànyer o no a la UE com a nou Estat català no és cap moma. I no seré jo qui negui els beneficis que ens hagi pogut proporcionar. Però em pregunto si realment ens interessa. Si compensa. I aquest interrogant va in crescendo. I això no és ser antieuropeu. O és que Suïssa, Noruega, Mònaco, Andorra, Liechtenstein o San Marino no són també Europa? Hem estat, som i serem Europa com a catalans amb o sense la UE.
Dies enrere, llegia un article molt interessant de la periodista Carme Colomina sobre com alguns estats membres de la UE i d'independència recent han hagut de fer molts esforços per posar-se al nivell de l'euro i ara estan que trinen per haver d'incrementar la seva participació en el rescat de Grècia. Parlo, per exemple, de casos com els de Letònia, Eslovàquia o Eslovènia. Eslovàquia, per exemple, es pregunta per què ha de rescatar un país amb uns estàndards de qualitat de vida superiors als seus. I que em perdonin els grecs. No sóc antigrec. Això de Grècia crec que ha estat un gran festival de la hipocresia continental per ambdues bandes.
Catalunya és un contribuent net de la UE. Mai és sobrer tornar-ho a recordar. Però no se sol dir tant que, en termes proporcionals, també és un català qui més contribueix a la UE. En el període 2007-2011, segons dades del Departament d'Economia del Govern de Catalunya, el nostre país va destinar un 0,69% del seu Producte Interior Brut a contribuir a la UE, mentre que Holanda ho feia en un 0,60% i Alemanya un 0,42%.
Nosaltres som una autèntica llaminadura per la UE però la UE també hauria de fer mèrits perquè a nosaltres ens vingui de gust ser-hi. La UE hauria de fer-se agradar molt a ulls dels catalans i ja veurem què passa. Serà capaç, per exemple, d'invocar l'article 7 del Tractat de la UE contra l'Estat espanyol quan aquest freni l'exercici democràtic del dret a decidir? Serem capaços nosaltres d'avaluar perfectament si després del vampíric Estat espanyol que se'ns ha endut 220.000 milions d'euros des de 1980 ens convé exposar les nostres arques a la solidaritat europea per acabar venuts com els nous estats independents que ara han de patir pels rescats hel·lènics?
A Noruega són independents des de 1905, no se'n penedeixen gens de no pertànyer a la UE ni a l'euro. De fet han votat dues vegades contra la seva integració. Resulta que Suècia no els deixava tenir representació exterior i varen decidir anar per lliure. Us sona? Avui són dins l'Espai Econòmic Europeu (EEE) però fora de la UE, com deia, i també de l'euro i estan encantats de la vida. La corona noruega és una moneda forta i durant la crisi ha fet de divisa refugi i ningú els ha demanat pagar la ronda a Grècia.
Dinamarca i el Regne Unit (de moment) són a dins de la UE, però fora de l'euro, Suïssa té un acord bilateral amb la UE i és fora de l'euro. Andorra fa servir l'euro però té acord bilateral amb la UE, com San Marino, Mònaco o Ciutat del Vaticà. L'eurozona té estats a dins i fora de la UE alhora que la pròpia UE té estats membres fora de l'eurozona. I si ja reblem el clau tenim el cas de parts d'un estat membre que no pertanyen a la UE com és el de les Illes Fèroe de Dinamarca però sí també a l'EEE. Algú s'imagina Sardenya fora de la UE però sí l'Itàlia peninsular? Doncs ja ho teniu. O el cas de Grenlàndia en la qual els seus ciutadans, en tant que gaudir de la ciutadania danesa són ciutadans de la UE, sense que aquest territori en sigui un membre de ple dret després de voler restar al marge de les polítiques de pesca de Brussel·les.
O fins i tot municipis concrets d'estats membres de la UE com és el cas singular de Campione d'Itàlia, formant part del país de la bota però que té per moneda el franc suís pel seu veïnatge amb el cantó helvètic de Ticino. Són, aquests, alguns dels casos dels anomenats Territoris Especials de la Unió Europea on per raons de tota naturalesa, siguin polítiques, geogràfiques i històriques el grau d'integració i aplicació de les polítiques comunitàries pot ser parcial o pràcticament inexistent. Però és que a més hi ha territoris d'ultramar amb moneda pròpia però lligades a una taxa de canvi fixa en relació a l'euro.
No dic pas que no ens interessi, com a futur estat independent, pertànyer a la UE i l'eurozona com a membre de ple dret. Només vinc a dir que Catalunya pot ser viable tant dins com a fora de la Unió Europea, tant dins com a fora de l'euro. Finalment, cadascú acaba decidint com es relaciona amb Europa i la UE i no que la UE decideixi com es relaciona cadascú. Brussel·les, com queda clar, s'adapta. I com que els primers enemics dels catalans no són els espanyols sinó els propis catalans, ens posem a pensar de manera malaltissa que amb el nostre possible nou estatus no s'hi adaptarà ni Déu. Ens queden pocs mesos per fer-nos-ho mirar.
Publicitat
