Després de trenta anys de democràcia estable, sòlidament anclats en la Unió Europea i l’euro, impensables els cops d’Estat, integrats en la globalització i pròspers, és hora de fer balanç sobre si li convé a Catalunya seguir a Espanya.
Llevat d’efusiones líriques, amenaces gonadals, i acusacions de deliri psiquiàtric (idèntiques a les practicades per la dictadura soviètica), no s’escolta a Espanya cap argument que justifiqui la dependència de Catalunya. Els unionistes catalans, tret d’una certa apelació a la resignació i la rutina, tampoc raonen, fins i tot recorren creixentment a l’escarni i l’amenaça, aquí més pròxims als usos de la dictadura maoísta.
És normal aquesta afàsia, que s’intenta amagar sota abundants brams, doncs el fonament económic de la conveniència de pertànyer a Espanya ha desaparegut. Ja no és l’Estat espanyol qui té la moneda i determina el tipus de canvi, els tipus d’interès, i els aranzels d’importació i exportació. Ja no hi ha mercat espanyol, l’ha absorbit l’únic europeu, i és Brussel·les qui pren aquestes decisions i s’obre a la globalització, amb el resultat inevitable de la disminució de la importància relativa de l’antiguo mercat protegit: avui Catalunya ven a la resta de l’Estat menys del 40% de la seva producción, i importa d’allí menys del 35%. A Catalunya la dependència ja no li és compensada per l’accés privilegiat al mercat espanyol, que a més s’ha convertit en arriscat per ser l’únic on els productes catalans són boicotejats pel fet de ser-ne (pràctica del 21% dels madrilenyos, segons l’ABC).
Només li queda a Espanya un mecanisme de actuació econòmica, la inversió pública, i les dades i els fets són eloqüents: després de dècades de treure cada any el 10% del PIB català sense invertir en Catalunya (19.200 millons d’euros el 2005), es desplomen els serveis públics que gestiona Espanya i porten la seva E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Què reben els catalans a canvi de l’espolio fiscal? Ni tan sols la transparència, doncs les balances fiscals, públiques a la Unió Europea, a Alemanya o al Regne Unit, les amaguen a Espanya tant els governs del PP como els del PSOE. ¿Què amaguen?
Tampoc a l’hora de comprar empreses espanyoles és un avantatge estar a Espanya, doncs la presa de control catalana és bloquejada d’una o altra manera, i contra ella es brandeix la Constitució i la xenofòbia, que no s’invoca davant d’OPAs alemanyes o italianes.
A l’espoli de l’Estat, i l’explotació monopolística dels serveis públics privatizats, s’afegeix la penúria de la Generalitat. Tan sols una dada: després de trenta anys d’autonomía, i per a 7’5 millones de habitantes, el pressupost català és de 32.000 millons d’euros. Després de vuit anys d’autonomia, i per a 5 millons d’habitants, el pressupost escocès és de 46.000 millons d’euros. Escòcia en buit anys ha aconseguit el doble per habitant que el que ha aconseguit Catalunya en trenta.
Mal negoci és avui Espanya per a Catalunya: privada de política fiscal, crònicament objete de desinversió pública, discriminada fins i tot en tractats internacionals (aquests que firma l’Estado espanyol prohibint que utilitzin l’aeroport de Barcelona els avions des de o cap a Toronto, Miami, Mèxic, Bangkok, Kuala Lumpur, etc), boicotejats els seus productes, rebutjats els seus compradors com estrangers hostils, a qui li interessa continuar la dependència? Algú podria explicar algun avantatge comparatiu de la dependència respecte la independència? (si pot ser, sense insultar).
El problema de Catalunya es diu Espanya, que es dedica, mitjançant l’aparell de l’Estat que els catalans paguin, abloquejar tots els seus projectes: ni conexió ferroviària del port amb Europa, ni serveis públics que funcionin, ni inversions en infraestructures, ni TGV a Europa, ni presa de control d’empreses espanyoles, ni aeroport intercontinental, ni res de res.
Ja estan aconseguits els objectius modernitxadors comuns a catalans i espanyols. Espanya ja és democràtica i europea, però tant adversa a la diversitat com sempre, no es concebeix com a plurinacional sinó com unitaria, i perceb els ‘diferents’ no com un actiu a promoure, sinó com una molèstia a eliminar. Proclama que Catalunya és Espanya, però pensa i actúa com si Catalunya és d’España. Una possessión.
Intentem de bona fe una correcció de l’espoli fiscal, el domini polític i la discriminació econòmica i cultural. Estenem la mà, per només rebre insulta, boicots i enganys, i un Estatut que no s’aplica ni compleix, doncs aquest Governo espanyol, com els anteriors, no ha de perquè complirla llei quan afecta a Catalunya. No pasa res, ja ho avalaran com sempre els Tribunals Suprem i Constitucional, que per això els nombrn el PP i el PSOE.
S’equivoquen: bloquejada sota Espanya, maltractada a Espanya, insultada per Espanya, farta d’Espanya, a Catalunya només li queda un camí: la independència.
Espanya té molta a guanyar amb un Estat català, perdria un membre descontent i problemàtic, però guanyaria un bon veí i amic, i podria superar els bloquejos que pateixen les llibertats i la democràcia a causa d’una estructura institucional concebuda i practicada per assegurar el domini d’una majoria nacional espanyola sobre les minories nacionals. Com ja va advertir Burke, eés aquets domini la causa de les majors corrupcions de l’ordre constitucional.
Va dir Azaña que per mantenir Espanya unida s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys, mètode que qualificava de bàrbar però efectiu. Els bombardejos ja no són possibles, i Espanya no ha après, en el seu lloc, el mètode de guanyar l’adhesió cordial i interessada dels catalans. En el fons, tant dón. Es posi com es posi, la independència de Catalunya és ineluctable i inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha començat el compte enrere.
