Al llarg del món són moltes les propostes i mesures que uns i altres governs, partits i institucions defineixen i executen per combatre i superar la crisi econòmica. Hi ha qui baixa impostos, hi ha qui els apuja; hi ha qui injecta diners al sistema financer, hi ha qui ajuda directament les empreses amb crèdits i avals; hi ha qui estimula les exportacions, hi ha qui encareix les importacions; hi ha qui augmenta els subsidis i les pensions, hi ha qui fomenta les obres públiques. Cap govern, però, té a l’abast disposar dels diners equivalents al 10% del PIB, sense cost de cap mena, per finançar les mesures que en pren, només poden obtenir diners endeutant-se o augmentant la pressió fiscal. Tot govern, en canvi, té la capacitat d’executar les mesures que decideix.
Catalunya és l’excepció. No tenim Estat sinó una comunitat autònoma, de manera que cap de les mesures possibles és a l’abast del govern català, sigui quin sigui, sinó del govern espanyol, que sí que en té, d’Estat. El govern català no pot apujar ni baixar els impostos, si de cas ho aconseguiran els diputats catalans a Madrid, on són 47 entre 350. Tampoc pot el govern català estimular fiscalment les empreses i la inversió, ni apujar les pensions i els subsidis, ni construir autopistes, línies de tren d’alta velocitat ni connexions ferroviàries de mercaderies amb la xarxa europea, ni gestionar els aeroports i els ports al servei de l’economia catalana, ni reformar el mercat de treball en cap sentit, ni baixar les cotitzacions socials ni apujar-les. Res de tot això és competència catalana, depenem en tot i per tot de les decisions espanyoles.
També som excepcionals perquè és al nostre abast disposar cada any sense cap cost de més de 20.000 milions d’euros, més del 10% del PIB, si impedim que els espanyols deixin de robar-nos, com han fet fins ara, aquests diners. Podríem duplicar la despesa en sanitat, quadruplicar la despesa en ensenyament, multiplicar per 16 la inversió en obres públiques, i per 40 la quantitat dedicada a avals i crèdits a les empreses. Podríem triplicar els pressupostos dels Ajuntaments, i augmentar un 60% el pressupost de la Generalitat. Podríem també rebaixar els impostos, IRPF i IVA inclosos, un 25%. Només que les cotitzacions socials pagades per les empreses i els treballadors catalans es dediquessin a pagar les pensions a Catalunya, i no a que se les emporti Espanya, ens permetria pujar la pensió de cada jubilat i cada vídua 2.500 euros cada any, o rebaixar les cotitzacions un 20% mantenint les mateixes pensions. De l’any 2004 a l’any 2007 les empreses i treballadors a Catalunya hem pagat en cotitzacions socials 88.945’2 milions €, el 23’9% de tot l’Estat, però els pensionistes a Catalunya han rebut 75.847’8 milions €, el 20’6% de tot l’Estat. En només quatre anys s’han anat a Espanya per no tornar 13.097’2 milions €, que les autoritats espanyoles han cobrat als catalans per a regalar-los als espanyols.
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 2 d’octubre de 2009
