Merkel enfurismada va deixar anar una sentència el dimarts passat que posa el dit a la llaga del principal focus del mal en el sector públic: “No pot ser que tots siguem responsables del resultat dels comptes, però que el control d’aquests el tinguin els Estats”. És a dir, si els europeus en conjunt són responsables de garantir els ingressos o els crèdits per fer funcionar els territoris és just, lògic i eficient que el control correspongui als europeus i no als Estats. Amb aquesta afirmació Merkel feia un cant impecable al principi de responsabilitat pròpia del federalisme: a cada nivell de l’administració els recursos propis que li corresponguin en funció de les seves competències.
On és el càncer d’Europa? En no aplicar el principi de responsabilitat a cap esglaó. Els Estats han rebut a fons perdut amb escàs control sobre el lloc on anaven destinats els fons europeus. Però hi ha una cosa pitjor que no diu Merkel. Els grans Estats, aquest mecanisme de irresponsabilitat l’apliquen multiplicat al seu interior.
El cas paradigmàtic és Espanya. Ame el model autonòmic, succeeix que qui controla els ingressos no és el qui gestiona la principal despesa (sanitària, educativa..), que són les autonomies. A més, es dóna que l’Estat decideix unilateralment despeses que acaben recaient en les autonomies o situacions com que els ajuntaments no tenen una llei de finançament local que els garanteixi l’autosuficiència financera i per això sempre gasten en funció de subvencions i no d’impostos. El pitjor de tot és que l’Estat és el més irresponsable perquè facilita un model desigual de fluxos fiscals.
Aquest model es va repetint a França, Gran Bretanya y Itàlia, els grans malalts d’Europa. Alemanya se’n salva parcialment perquè els mecanismes federals són més estrictes, tot i que el grau d’endeutament d’alguns lands supera de llarg el nostre, però com a mínim els fluxos fiscals són transparents i queda clar qui és responsable de què.
Per això, un cop confirmat que els senyors de negre arribaran, no s’haurien de limitar a controlar de prop les entranyes de la banca. Quines són les empreses beneficiàries dels crèdits d’aquests bancs en fallida? Són les dels amics d’Aznar? No haurien de ser intervingudes com a conseqüència aquestes empreses també? Però aquest problema és o hauria de ser privat i acabarà sent públic – el pagarem tots- perquè l’Estat va d’avalador. I aquí la sra. Merkel no és coherent. Perquè fer pagar a qui no és responsable les malifetes i la picaresca de la casta del Bernabeu?
Sra. Merkel, si fem pagar als ciutadans allò que és culpa dels especuladors banquers, immobiliaris i regulats; si no imposem normes estrictes de subsidiarietat fiscal des de la Unió Europea, passant pels Estats, les comunitats autònomes o lands i els ajuntaments, vostè està legitimant el malgovern d’administracions i de corporacions financeres i expúbliques, abocant Europa a un camí sense sortida. El vell continent només se’n sortirà si augmenta el poder central a canvi de deconstruir els estats grans i donar a cada nivell la capacitat fiscal i la responsabilitat de gestionar-la que li pertoca. Democràcia i subsidiarietat estricta són el remei.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/06/democracia_i_subsidiarietat_31932.php
