Aquestes darreres (llargues) setmanes ens hem afartat de sentir parlar de “democràcia”, paraula ja tan gastada que no sabem exactament què vol dir. Els règims dictatorials comunistes es diuen (encara en queden) “democràcies populars”, que lingüísticament és un sintagma redundant, perquè “democràcia” (etimològicament “govern del poble”) ja implica “popular” – és a dir, “del poble”. El règim dictatorial filonazifeixista d'en Franco s'autoqualificava de “democràcia orgànica”, sintagma buit que hom pretenia justificar amb jocs de paraules i falses eleccions. Els règims liberals capitalistes s'autoconsideren “democràcies” pel simple fet que consenten que hi hagi eleccions teòricament lliures cada tants d'anys, sense però garantir que a aquestes eleccions hi puguin participar tots els partits en igualtat de condicions, perquè sempre n'hi ha que tenen molts més recursos propagandístics que altres, i sempre n'hi ha que tenen el suport dels més poderosos grups econòmics, als quals els interessen unes determinades lleis i normes que els afavoreixin, encara que perjudiquin una gran part de la població. En la pugna actual entre el sector independentista catalunyès (1), que deu comprendre més o menys la meitat de la població de Catalunya, i el sector antiindependentista (més o menys l'altra meitat de Catalunya) i la gran majoria de la població restant de l'estat espanyol, la paraula “democràcia” és en boca repetidament dels uns i dels altres: el referèndum és democràcia, no fer-lo perquè (diuen) la Constitució no ho permet també és democràcia… Separar-se d'Espanya és un exercici de democràcia, pegar a la gent quan va a votar és defensar la democràcia… La Constitució espanyola de 1978 és l'únic marc de democràcia possible, per a alguns, i l'Estatut de Catalunya concedit arbitràriament pel poder espanyol és el referent localista o regionalista d'aquesta democràcia restringida; per als altres, ni la Constitució ni aquest Estatut són el marc adequat per a exercir la democràcia a Catalunya, perquè la voluntat popular ultrapassa de molt els seus límits… ¿Què és doncs realment la democràcia? Si l'anomenada “democràcia” es converteix de fet en una presó per a la societat afectada ¿podem realment considerar-la democràcia? ¿És democràcia fer lleis que van contra un determinat grup minoritari? ¿És democràcia fer lleis que van contra uns principis morals o ètics que defensen el dret a la vida i a la integritat física? Perquè la norma que preval és que tal o tal llei o decisió és democràtica si l'aprova la majoria de la gent, i ja està, i no es té en compte si l'agrupació social dins la qual s'han de prendre aquestes decisions és homogènia o heterogènia, ni –moltes de vegades– si la decisió és o no moralment i èticament acceptable. ¿Seria democràtica la decisió hipotètica, presa per la majoria social, de castigar amb pena de mort el robatori a partir d'un determinat valor? ¿Seria democràtica la decisió hipotètica, presa per la majoria social, de permetre la tortura encara que només fos en uns casos molt concrets? ¿És democràcia que a una societat heterogènia un grup social majoritari prengui decisions que lesionen els interessos o la idiosincràsia del(s) grup(s) social(s) minoritari(s)? ¿És democràcia que un grup majoritari impedeixi que un grup minoritari decideixi allò que més li convé? En l'obsessió de no deixar de cap manera que Catalunya decideixi el seu futur, els antiindependentistes espanyols posen com a exemple de la seva postura que a altres estats “democràtics” del món tampoc no es permet que una determinada regió s'autodetermini, i és clar que si no ho fan els altres no ho faran ells (Spain is different…???), i sempre surt l'exemple de França, de la qual no dubten que sigui una democràcia. ¿Era França una democràcia quan Algèria va exigir la independència i els francesos respongueren amb guerra? Formalment sí, que ho era, hi havia una constitució republicana i unes eleccions de tant en tant, i legalment Algèria era un departament francès inseparable. I, és clar, això justificà que democràticament els francesos decidissin respondre amb la força militar les demandes algerianes. Però en aquest cas la suposada democràcia va ser vençuda i Argèlia aconseguí desempallegar-se'n, dels francesos, i llavors ja ningú va posar en dubte el dret a la independència d'aquest país contra la “democràcia” de l'estat que l'havia dominat. ¿I Israel és democràtic? ¿Podem honestament considerar que l'estat d'Israel, que fa una setantena d'anys que esclafa implacablement i sense vergonya els drets dels palestins, als quals roba les terres i les cases, és un estat democràtic? Que els israelians puguin votar cada tants d'anys tot mantenint l'opressió dels palestins ¿és democràcia? Tornant a França, fa segles, des de la Revolució, que la França republicana, aquesta que contínuament ens posen d'exemple democràtic, manté una postura política de persecució (modernament desfressada de tolerància folklòrica) de totes les llengües altres que el francès que es parlen al seu territori (aconseguit a força de conquistes militars). Democràticament, els diputats francesos, amb majoria sempre dels septentrionals, han decidit repetidament, en èpoques diverses, que les cultures expressades en una llengua diferent del francès oficial no tenien dret a existir dins les seves fronteres, i les han prohibides a escola, i les han ridiculitzades i estigmatitzades socialment, i n'han prohibit l'ús oficial, d'aquestes llengües, i així han arribat al segle XXI, en què donant lliçons de democràcia han quasi exterminat al 100% totes aquestes cultures que en realitat eren part del seu patrimoni cultural. ¿Què és la democràcia, doncs? Jo no sé ben bé què és, vist com és entesa al món, però crec que sé què no és: la democràcia no és (o no hauria de ser) la imposició de les decisions que pren una majoria de gent sense tenir en compte si aquestes decisions van contra els drets de la resta, i els drets de les persones i dels pobles sí que em semblen clars: els drets d'existir, de mantenir la pròpia cultura i de decidir què els convé més. I 100 o 1000 milions de vots exercits democràticament no poden obligar ningú ni cap poble a perdre aquests drets. I precisament és això que pretén la “democràcia” espanyola: com que ells són majoria les seves decisions democràtiques poden atropellar els drets dels qui no són com ells, poden imposar la seva Constitució (que no reconeix els drets essencials dels pobles als quals s'aplica) i poden impedir que cap dels pobles segrestats es rebel·li contra la seva situació. Ho fan, però, democràticament, i tenen la barra de dir als qui se'n volen sortir, d'aquesta situació, que només ho poden fer canviant les lleis que ells han fet i blindat precisament perquè ningú més que ells les puguin canviar segons les seves conveniències. Democràcia…???? ¿Què és això?
(1) Catalunyès: de Catalunya; Català: dels Països Catalans. La catalanitat no és exclusiva de Catalunya, si bé Catalunya n'és l'origen. L'actual i fort moviment independentista és essencialment catalunyès; és encara poc influent als altres països catalans.
