“Que el llegir no ens faci perdre l’escriure” o “que l’escriure no ens faci perdre el llegir”. Ara mateix no recordo quina és la bona. O potser es tractaria de fer servir el proverbi aquell del dit i la lluna?…Tant se val, així ho diuen al meu poble i això es el que passa quan ens trobem davant d’aquests recurrents episodis de violència gratuïta que periòdicament proliferen a l’eixample de la nostra estimada Barcelona. Des dels que valoren que som davant de greus incidents de guerrilla urbana que poden fer trontollar els pilars fonamentals de la democràcia, fins els que ho valoren com improvisades i simples bretolades de joves i no tan joves al límit de la desesperació davant les nul·les perspectives de sortir de la crisis amb un mínim de dignitat. El cert és que la violència al carrer és el focus de la noticia mentre l’altra violència, la institucional, és ignorada sistemàticament. La premsa nostrada es limita al discurs oficialista. Si voleu aprofundir, cal recórrer a la premsa marginal, minoritària o internacional. Talment com si volguéssiu saber sobre la transparència de Sandro Rosell i el seu enrevessat conglomerat empresarial.
Personatges com en Puig o en Fernández…com peix a l’aigua. Posen cara d’indignats i arrufen el nas, però en el fons estan encantats de la vida. Una mica com els porcs, aquests simpàtics animalons que tothom sap com els agrada rabejar-se en la seva pròpia merda. Dels ajuts a la banca, de la liquidació de les caixes, de la pujada dels impostos o de la reforma laboral, ni parlar-ne. De l’exèrcit, l’església i les Sicav, tampoc. Però dels contenidors cremats el que faci falta, malgrat el seu valor superi amb prou feines el pressupost del retrat de l’expresident del Congrés, el baron jose –mipadrerafalangista– Bono. Ànarquistes? perroflautas? Infiltrats? rebentadors professionals? policia incompetent? innocents estudiants? nazis?… Sis d’un i mitja dotzena d’un altre, que diria en Michael Robinson, o potser ni una cosa ni l’altra. Jo mateix, que n’he vist de tots colors (fins i tot l’incendi del Scala Barcelona) i que acumulo triennis suficients com per estar instal·lat en l’escepticisme més absolut i radical, no puc evitar, quan veig els contenidors cremant, que em vinguin a la memòria les imatges de la pel·lícula “The Kid”, on el fill d’el vidriaire Charlot ajuda trencant vidres que després el pare s’ofereix a reparar.
De moment, el govern del millets millors demana equiparar els aldarulls amb la kale borroka. Ja falta menys per demanar el desplegament de la policia nacional i/o la renuncia a les competències dels Mossos d’Esquadra. La ineficàcia demostrada i la ultraviolència utilitzada els fan altament perillosos i totalment prescindibles.
Mentre el personal segueix distret amb la successió d’aldarulls de tota mena, el Gobierno de España continua impertèrrit aplicant el seu no-programa electoral un cop superada la seva no-derrota a les eleccions andaluses, amb la col·laboració inestimable dels no-necessaris diputats de CiU i el seu no-ministre Duran Lleida al capdavant. Si dies enrere s’aconseguia l’indult d’uns quants mossos torturadors i d’uns quants empresaris unionistes corruptes a canvi de lliurar tv3 a les urpes del pp de Catalunya, aquesta vegada, amb la condició que Toledo aparegui en les previsions del temps de Tv3, el beneficiari seria el propi president Artur Mas que, per un simbòlic i mòdic cost d’un pírric 10%, podrà repatriar un bon pessic d’euros en beneficiar-se d’aquesta insultant i vergonyosa amnistia fiscal anunciada.
Diria que la constitució espanyola -la única verdadera- no contempla la amnistia ni els indults generalitzats. Només els indults individuals. Així doncs, tranquils! On diu amnistia fiscal posem-hi regularització fiscal i tots contents, no fos cas que vulneréssim la sagrada constitució. La constitució del atado y bien atado que, quan la Unió Europea ho exigeix, es modifica en un cap de setmana.
Aquest cap de setmana, per cert, i com molt bé saben els nostres seguidors més incondicionals, s’ha celebrat la X assemblea anual del Rival Petit. Res d’especial tret de l’efusiva felicitació transmesa al gran mestre Popota per la seva capacitat de mantenir durant deu anys la flama del cruyffisme-leninisme que ens ha de guiar per sempre més pel recte camí del bon barcelonisme. A destacar també que l’assemblea hagi vist néixer la irrupció del @camaradaRodia al twitter. Des d’aquí li desitgem molta sort i també molts seguidors. De la lectura dels seus primer tuits no tenim el menor dubte que així serà. A tall d’exemple: Rosell apadrina Recoder en el seu ingrés a l’ordre dels peregrins dels genolls sangonosos #estremadura #lasvegas #quetenim Tuit molt oportú davant del previsible enèsim fracàs del govern del millors en la seva aventura de pretendre que l’Eurovegas s’instal·li a Viladecans. Només hi ha una possibilitat que l’Eurovegas s’ubiqui a Dogville. Només una: que a Madrid no li interessi. Asín de claro!
El que sí aconseguirà aquest afer de l’Eurovegas, ves per on, es xafar la guitarra dels directius rosellistes entestats en tirar endavant l’absurda i esperpèntica acció de responsabilitat contra en Laporta i alguns dels seus directius. És evident que si pel govern del millors els terrenys són vàlids per a un macro-complexe de casinos, hotels, putes, farlopa, joc i blanqueig de diner, que menys que sigui vàlid també per algun complexe similar tipus Port Aventura, Disneyland Paris o, fins i tot, les pròpies instal·lacions del Barça, gimnasos DYR, pistes de pàdel, tennis i capella inclosos. Tot plegat amb la consegüent revalorització dels terrenys. Revalorització que sumada als no-beneficis pel fraudulent ajornament de la venda d’en Touré ja sumaria més que els hipotètics 47 milions d’euros de pèrdues que els espavilats del sandrusku i els javieritos pretenen reclamar-li al Jan Laporta i als seus directius més fidels.
Després de l’extraordinari espectacle ofert pel Barça i l’Athletic aquest cap de setmana, seguim instal·lats a sis punts del Maligne. Si considerem que les nostres opcions passen per guanyar TOTS els partits de lliga que queden per jugar. I que TOTS vol dir guanyar el partit a casa contra el Maligne, la conclusió és obvia: només cal que perdin un partit més o n’empatin dos i el Barça guanyarà la seva quarta lliga consecutiva.
Els càlculs són claríssims, però ara i avui toca eliminar el Milan per aplanar el camí cap a la final de Munich.
La cinquena Champions de l’era moderna ens espera.
Al loro!
