Independència, socialisme, des de l’arrel,
fins al més alt de les terres anàrquiques,
aquelles que no entenen de paraules,
serem alliberats només de mirar-nos,
tots junts, Dèlia, la força és ben ferma,
i arribarà l’edat de no amagar-se més,
quan la terra es podrà mirar al mirall.
Lluita i sobreviu, la tendresa pura,
per deixar-me anar, ara volo enllà.
Hi ha una vida per a néixer i créixer,
després, encara més enllà, serem,
brotarem, terra lliure en un moment.
Sorgeixo dels amagatalls de la paraula,
el vers m’estira cap allà, no puc tocar-la,
reviurem la pau marcida, sense treva,
allunyem les males feres ferides,
ja no ens caldrà el sol naixent,
quan tota la terra s’encén,
com un cargol, movent-nos,
lentament, deixant l’estela.
Mai més ens caldrà el fil,
el cable, els fills dels morts,
amb la força de l’estel roig,
amb la transversal fugida,
cap allà on tot es captiva,
i aquest vers, com un diari,
malgrat no en tingui, és per tu.
I el poema sencer que abraça,
a les més joves dones de la terra,
arribarem, a rem, vencerem,
ja ho veus, en un moment.
Llibertat somniada, anhelada,desitjada,
tant endins que semblaria tant falsa,
de mentida, si no fos, com diu el vell,
si no fos que ara mateix neix el més bell,
aquest vers darrer, per a tu, Dèlia, eterns.
