Les primeres exhibicions del setè art es feien en sales equipades amb màquines cinetoscopi on només hi podia haver un sol espectador alhora. Quan les noves tecnologies va arribar a la indústria del cinema i els avenços van permetre la projecció de pel•lícules per a grups, els primers espectadors miraven els films en cases de vodevil com un acte més del programa, als ajuntaments, escoles, circs i, fins i tot, a les esglésies. El canvi va ser substancial, ja que no només es podia consumir art sinó que, a més a més, ja es podia fer en societat: arribava l’oci de masses.
De fet, la popularitat de les pel•lícules va començar a créixer i, ben aviat, un gran nombre de petits teatres amb façana de magatzem, els nickelodeons, anomenats així perquè el preu de l’entrada es pagava amb nickels (monedes de 5 cèntims), van començar a mostrar exclusivament pel•lícules. Sovint, adequar aquests teatres a la nova funció de cinema era una qüestió ben fàcil, ja que només calia un llençol com a pantalla, deu o dotze files de bancs, una caixa per recollir els diners i una cortina que separés l’entrada de la sala de projecció.
El primer teatre dels Estat Units que es va dedicar a mostrar pel•lícules va ser el Vitascope Hall de Nova Orleans, el 1896. Però el Tally’s Electric Theater de Los Angeles és considerat el primer cinema permanent dissenyat específicament per a l’exposició de pel•lícules. Va obrir les portes per primer cop l’abril del 1902, i va adoptar el nom del propietari, Thomas Lincoln Tally.
Aquesta construcció va precedir el trasllat dels cineastes de Nova York i Nova Jersey cap a “la meca del cinema” de la costa oest dels Estat Units. I així va començar el camí de l’hegemonia que Hollywood acabaria exercint en aquest àmbit.
El 1912 la sala Picture House de Clevedon (Anglaterra), va obrir amb un film solidari amb l’objectiu de recollir fons per a les víctimes de la tragèdia del Titànic. Espai que, en l’actualitat, és una de les sales de cinema més antigues amb activitat contínua. El 1913, amb l’obertura del Regent Theatre a Nova York, va començar una nova etapa per al culte del cinema i dos anys d’apogeu de la dècada del cinema americà de disseny.
Tot i que el setè art ha viscut des d’aleshores grans avenços, aquests s’han restringit a una projecció més bona, un so de més qualitat o butaques més còmodes.
Article escrit amb l’Helena Moliné i Rodes per a l’ACPG l’abril del 2008
