- Publicitat -
La realitat és que des que Convergència i Unió van guanyar les eleccions, el govern de la Generalitat i el seu President no han fet més que retallar i retallar perquè les arques de la Generalitat estan a la corda fluixa. La situació en què s’ha trobat (donada la crisi econòmica) és la pitjor que podien trobar-se, i governar així no és fàcil ni tampoc crec que a ningú li agradi.
Potser algú pronosticava fa 3 o 4 anys que aquesta crisi no arribaria fins al 2012, però no ha estat així i, als catalans, dins d’Espanya, ens han escanyat més que a la resta de ciutadans de la resta de l’estat. Sembla que gaudir dels nostres diners és un impossible que el govern de Mas pretén posar-hi fi. No es tracta de que ens donin més diners de fora, no. No és això! Es tracta de que puguem tenir els nostres. Però per tenir un bocí més dels nostres diners, l’estat diu que ens els pot deixar, però compte amb la trampa: amb interessos (que tant els diners com els interessos haurem de tornar).
La situació és insostenible i el poble català ja fa anys que va començar a dir prou. Mai un estat del món ha tractat tant malament a uns ciutadans del seu territori com ho ha fet l’estat espanyol amb Catalunya, i per això els catalans ens hem cansat d’aquest menyspreu, tant econòmic com cultural que patim.
És per això que el 10 de juliol de fa 2 anys, vam sortir al carrer per reclamar que allò que és nostre, les nostres coses, les decidim nosaltres, i no a 600 km de distància. Recordeu? Som una Nació, nosaltres decidim!! Però reclamar això tant bàsic i simple sembla que no ha servit de res.
Dos anys després, els atacs que hem patit per part del govern espanyol de torn (primer del PSOE i després del PP), ens ha fet esclatar. Ja no podem aguantar més, o morirem.
I l’Onze de Setembre de 2012, un milió i mig de persones van preferir no anar a la platja, ni fer les seves activitats dels seus dies festius, per sortir al carrer a reclamar que el que ens cal és tenir un estat propi, perquè si es continua decidint allò nostre des de la distància, acabarem anorreats. Això que volem, agradi o no agradi es diu independència, i fa il•lusió a molts, i a d’altres no tant, pels seus lligams amb la nació espanyola. Malgrat això, tant impulsors com detractors tots sabem que amb un estat propi, de ben segur, viuríem millor.
Però el camí no serà fàcil. L’actitud del President Mas ha donat un tomb després de veure que tanta gent li reclama que acceleri un procés inevitable, però que ningú se l’esperava per ara mateix. Artur Mas el que ha fet aquest dies és demostrar que ha escoltat el poble català. El President ha jugat bé les seves cartes, i més tenint en compte que el dia 20 s’ha de reunir amb el president del govern espanyol per parlar i/o pactar un nou finançament pel nostre país. El pacte fiscal no anirà bé, tot i que si sortís bé, faria baixar del tren a molts manifestants del dia 11, i l’independentisme català tornaria a ser altre cop no tant majoritari, com havia estat anys abans. Però sortosament sabem que el previsible no al pacte fiscal d’en Rajoy, farà que l’Artur Mas es vegi bloquejat, i obligat a convocar eleccions la primavera vinent, per sortir d’aquest atzucac en que estarem ficats.
El President ha fet un pas de gegant amb el seu nou discurs, però caldrà veure si aquest nou discurs és simplement per estar fort davant Rajoy el dia 20, o si realment hi va de debò. I si hi va de debò, el recolzarem. Però ho hem de veure la primavera vinent, quan en el programa de CiU, s’hi inclogui -o no- l’Estat Propi com a eix central de supervivència del nostre poble.
I si s’ha de construir l’estat, cal fer-lo ràpid. Perquè marejar la perdiu no ens donarà cap rèdit al nostre poble. No tindria sentit que un milió i mig de manifestants hagin sortit al carrer perquè d’aquí a 4 anys tot estigui igual. Però hem d’anar amb molt de compte, perquè la maquinària de l’estat encara no s’ha engegat, i hem d’estar preparats quan ens ploguin, una darrera l’altra, les accions hostils per part de l’Espanya més rància i arcaica, que a més no li agrada la democràcia.
Els més important ara, és que el govern de la Generalitat ha de començar a preparar el país per la independència. I haurà de fer pujar al tren a les empreses catalanes que encara s’ho pensen. Aquestes també hauran de fer els deures veient que el seu mercat no s’acaba a l’estat espanyol. És més, si les coses es fan bé, les empreses hi sortiran guanyant doncs el mercat mundial és molt ampli, i això s’ha de saber aprofitar i, a la llarga, el mercat espanyol tornarà a funcionar.
Tant de bo, els llibres d’història escriguin el nom d’Artur Mas com el del President de la Generalitat que ens va portar a ser un país normal. I si és així, aquests llibres també escriuran el dia Onze de Setembre del 2012 com el primer dia del retorn a la Catalunya rica, plena, i lliure.
Alexandre Bruns i Manero
Mollet del Vallès (Vallès Oriental)
Publicitat
