El model de desenvolupament de les grans infraestructures com el tren d’alta velocitat, representa un dels exemples més clars del centralisme intrínsec de l’Estat espanyol. L’estructura radial del ferrocarril del segle XIX ja pecava d’una visió extremadament centralista i d’una nul•la vocació europeista, però encara és més escandalós que aquesta visió continuï vigent en ple segle XXI en el marc de la Unió Europea i en una economia globalitzada.
Així, valencians, bascos o catalans contemplem atònits com la línia Madrid-Sevilla funciona des de fa més de 15 anys, mentre el tram València-Barcelona no es preveu que entri en funcionament abans del 2015; per no parlar dels anys que caldrà esperar per veure Bilbao i Barcelona connectades a menys de dues hores. El model està clar: prioritzar i accelerar el desenvolupament econòmic de Madrid; mentre es posposen les infraestructures que permetrien el creixement dels corredors econòmics de l’Arc Mediterrani (d’Alacant a Lió passant per València, Barcelona i Marsella) i de l’eix de l’Ebre (que uneix Bilbao i Barcelona passant per Saragossa i Tarragona). Uns models de corredors urbans (formats a partir de l’agrupació de diferents ciutats i regions econòmiques) que s’estan consolidant arreu del món com els autèntics motors del creixement (per davant de les grans capitals tradicionals).
En aquest sentit, és significatiu l’estudi de la FERRMED (associació multisectorial d’àmbit europeu que té per objectiu la millora de la competitivitat de l’economia europea) en què es destaca la vital importància d’un eix ferroviari que uneixi els principals ports i aeroports europeus des d’Escandinàvia fins Algesires, passant per l’Arc Mediterrani. Les conclusions d’aquest estudi són contundents i deixen en evidència les prioritats que ha seguit el Govern espanyol en el desenvolupament de les xarxes de comunicacions estatals.
I és que l’estratègia espanyola de prioritzar les connexions de Madrid no només perjudica els corredors econòmics que afecten directament Catalunya, com l’Arc Mediterrani, sinó que també representa un coll d’ampolla per a la competitivitat de la xarxa de comunicacions de les zones de més activitat econòmica de tot Europa. La mancança d’una xarxa ferroviària de primer nivell des del sud de la Península fins a Marsella passant pels ports de València, Tarragona i Barcelona impedeix un flux eficient i competitiu de mercaderies entre els principals ports del nord d’Àfrica i Europa, al mateix temps que limita la capacitat d’absorció de mercaderies provinents de l’Atlàntic a través de l’estret de Gibraltar.
Davant d’aquest panorama, sembla que l’única explicació possible és que els Governs espanyols (tan del PSOE com del PP) prefereixen continuar amb una política contrària a la lògica econòmica (però electoralment molt rendible –per a ells–) que beneficia únicament Madrid. I, per tant, no tenen cap intenció de permetre el desenvolupament d’altres àrees amb més oportunitats estratègiques i potencial de creixement com l’Arc Mediterrani.
Article escrit amb Lluís Juncà i Pujol
