Si baixen els salaris la població perd poder adquisitiu i, en conseqüència, cau el consum, fet que provoca el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. Disculpeu l’obvietat però aquesta fórmula, que sembla caure pel seu propi pes, i que des del principi de la crisi van procurar defugir els nord-americans, és la gran aposta de l’FMI i la CEOE per, segons diuen, ser més competitius.
Ara bé, quin és el preu a pagar per ser més competitius a nivell salarial del que ja som? Convertir els rics en més rics, eliminar la classe mitjana i engrossir la població amb pocs recursos, de forma que un dia et despertes en una societat polaritzada, amb quatre magnats i un poble empobrit, que no consumeix perquè no pot i tant ofegat que, dia sí dia també, has de treure la policia als carrers per procurar l’ordre. És una evidència que sense classe mitjana no hi ha pau social.
És aquesta la Catalunya que volem construir? La Catalunya que la majoria somiem no s’assembla pas a cap dels anomenats països emergents, als que alguns economistes, per cert, posen sovint com a exemple. Sí, són molt competitius, és cert, però viure-hi (més aviat, sobreviure-hi) no deu ser gens agradable.
Qui voldria una Catalunya, una França o una Alemanya com la Xina, l’Índia o el Brasil, on només uns quants saben què és el benestar? Probablement només els pocs que se’n podrien beneficiar prou, i d’ells, precisament, surt la proposta.
Algú pensa que realment serà viable, en aquest marc, mantenir una societat democràtica avançada?
No cal ser sindicalista de mena per adonar-se del greu error que cometríem si ens plantegéssim seguir aquest model, que molt oportunament ens venen ara, en temps de crisi, quan és fàcil fer-nos creure que abaratint encara més els sous i retallant drets laborals sortirem del pou. Del pou, n’hem de sortir tots, perquè del carro no tiren només els genets. N’hi ha, però, que amb gran ceguesa canviarien els cavalls per rucs i unes regnes d’or.
