Sentir alguna cosa que estàs vivint com haver viscut ja abans, és el que més s'assembla a la definició d'un déjà vu com ho entén la gran majoria dels mortals.És estrany, però aquesta sensació és la que recorre el meu cos ara mateix, després de veure amb sorpresa com de nou, l'estat treu la seva ensordidora i demolidora piconadora contra el dret d'un poble.
Fa 6 anys com a ciutadà basc que sóc, vaig viure amb gran intensitat el debat i el tempo polític que es va viure a Euskadi amb l'aprovació per part del Parlament Basc de la llei de consultes, que donava l'opció a la ciutadania mostrar la seva opinió sobre dos temes, llavors clau, de l'actualitat política basca.Recordo amb enyorança com el PNB liderava un tripartit, que havia promès a la ciutadania basca que havia de ser preguntada sobre el seu futur.El Lehendakari Ibarretxe amb el suport d'Eusko Alkartasuna, Ezker Batua, Aralar i un vot d'EHAK, va aconseguir tirar endavant al parlament dues preguntes perquè la ciutadania amb el seu únic i absolut poder democràtic, que és el vot, digués que volia ser en el futur.
Doncs com tots recordaran el govern del president Zapatero, aquell a qui se’l anomenava president del tarannà, va interposar un recurs davant el Tribunal Constitucional adduint que aquesta consulta era inconstitucional.Efectivament, dies després, l'alt tribunal va dictaminar que aquella norma aprovada per la majoria del Parlament Basc, anava en contra de la sacrosanta constitució espanyola i que per tant quedava anul·lada.
Llavors el PNB es va acollir a la covarda excusa que contra la llei no es pot anar, i ens va deixar a tots els ciutadans bascos amb la mel als llavis i sense tenir cap possibilitat de veure satisfeta la nostra aspiració d'exercir l'únic dret que tenim els ciutadans, que és votar.
Però vet aquí que la vida dóna moltes voltes, i ara em trobo davant l'oportunitat de la meva vida.En 6 anys les coses canvien i fins i tot el lloc de residència de les persones. Ara sóc a part de basc, meitat català.Ja fa quatre anys que visc en terres catalanes i l'actual situació política em remou ecos del passat.
El passat divendres 19 de setembre, va recórrer el meu cos la sensació d'estar vivint una vegada més un temps d'esperança per als que anhelem que se'ns preguntin coses i que volem que els pobles decideixin el seu futur.Després del resultat en el parlament, l'esperança de poder decidir sobre el futur del poble català el proper dia 9 de novembre el veia cada dia més a prop. Després de la signatura del decret de crida a la consulta del President Mas del passat dia 27, recordava aquells temps de furor que es van viure a Euskadi pels volts del 2008.
Sentia que la DEMOCRÀCIA es tornava a escriure amb majúscules, i que els polítics valents tornaven a escoltar els ciutadans.La ciutadania unida feia que els polítics tornessin a connectar amb ells i duran a terme el mandat que mitjançant les urnes els havien deixat.
Però vet aquí que hi ha polítics valents i polítics que amagats sota el paraigües de la sacrosanta i intocable constitució espanyola, neguen i dictaminen que preguntar al poble és il·legal.
Mariano Rajoy i el seu govern, han demostrat durant els seus anys de govern que els ciutadans amb prou feines els importen, tret que aquests es diguin Botín, Ortega o per descomptat Merkel.Però en les últimes hores han deixat ben clar que l'única por que tenen, és a una caixa de metacrilat buida.
Dir en una democràcia que preguntar a un poble i treure les urnes al carrer és antidemocràtic, demostra el despotisme més aberrant que un dirigent polític pot mostrar.La base de la democràcia és que el poder el té el poble i sense el poble no hi ha poder.El polític que no està al servei del poble s'equivoca d'ofici i de segle.El despotisme il·lustrat va acabar fa temps i allò de tot per al poble però sense el poble es va quedar a les guillotines de Paris.
Ara és l'hora, és l'hora de que el poble català parli i que forci als seus governants a que se'ls pregunti. És hora que a Madrid entenguin que per preguntar a un poble no passa absolutament res, com ha demostrat Cameron a Escòcia.Ara és l'hora que el president Mas demostri que és el president que Catalunya es mereix, i que per sobre de tota prohibició o fins i tot suspensió de l'autonomia, tregui al carrer les urnes i ens pregunti als que vivim a Catalunya quin futur volem.
Espero que aquest déjà vu que estic vivint no acabi amb la frustració que vaig viure aquell 25 d'octubre del 2008 i que aquesta vegada, es pugui donar resposta en les urnes a la pregunta que el senyor Mas ha proposat a la ciutadania catalana.Ara és l'hora del Si-Si!
Imanol Marañon
Ex secretari de política Institucional
De Gazte Abertzaleak -joves d'Eusko Alkartasuna-
