Deixi’m somniar el país que vull

En països normals, el ser políticament republicà no té sentit. De fet, tothom n’és, de republicà. Les divergències s’estableixen en el model de societat que es vol. No pot ser la mateixa societat la que propugna, a sang i foc, Pinochet o Videla, que la bolivariana, la de Sarkozy o Hollande, o la mexicana.  
En canvi, a Catalunya, el republicanisme és una manera concreta de pensar políticament. Els valors republicans, amb variacions al llarg de la història, han proposat una societat lliure, justa i essencialment igualitària; un igualitarisme real, no el fictici igualitarisme conservador que neix d’una desigualtat social originària i sense elements correctius. Un pensament que s’atreveix a imaginar un futur altre, des del ciutadà i per al ciutadà. Pensar republicà és pensar en llibertat, de manera crítica, sense adhesions incondicionals a Moisés que  ens han d’obrir  les aigües del mar Roig.
Enfront d’aquest tarannà hi ha el pensament positivista; la imaginació s’arrecera en nom de l’objectivitat de les dades; la voluntat s’ablaneix fins deixar-la en mans d’altri; la política  és la professió d’una elit autoescollida. És aquest model de pensament el què, més enllà del dret a defensar una opció concreta, desqualifica i sotmet a xantatge a qui pensa diferent . L’exemple al nostre país el trobem en el debat de la llista única o les llistes separades amb punts amb comú.
Tant legítima resulta una opció com l’altra, només faltaria. Des de la visió republicana de la política, la meva raó no ha de ser la raó de tots, ni tant sols de la majoria; hi ha la possibilitat, certament, que estigui errat. Però això no fa que esdevingui ni totxo, ni traïdor.  I el que resulta evident, no em faran combregar amb la idea d’adhesions incondicionals acrítiques ni aixecaré cap altar a figures providencials. Prou n’hem tingut durant quaranta anys primer, i vint-i—cinc després, per estar-ne escarmentats.
Seria fàcil agafar noms i, en base a una trajectòria política de servitud al poder, desqualificar a uns quants dels que defensen aquest pensament únic. Persones que, en certs casos, han establert paral·lelismes entre Mas i figures pregones del nacionalisme català que no suportarien la mínima crítica. Que als que som historiadors ens provoca vergonya aliena. Vendre el pensament per un plat de llenties ja té aquestes coses. Només els demano que, en bé del país respectin els que porten anys i panys lluitant per una terra lliure; a la societat que ha generat l’onada sobre la que ha surfejat , amb bona tècnica certament, Artur mas; als que volem somniar una altra societat, i no una Espanya constreta als límits del Principat.