Una altra setmana de pànic. Prenem-nos un respir. Fa poc es va celebrar la jornada de la Fundació Irla-Centre Maurits Coppieters de l’Aliança Lliure Europea titulada Nacions mitjanes, crisis petites. En aquest marc es presentava l’estudi dels professors Paluzie, Castellanos i Tirado, Dimensió dels Estats i comportament econòmic a la UE, seguint la tesis d’Alesina. En ell, s’analitza la relació entre la mida dels Estats que composen la UE27 i el seu comportament macroeconòmic.
La mida dels estats, lluny de ser un element exogen al sistema econòmic, és una conseqüència dels incentius econòmics. Els avantatges suposats de la major mida dels estats per l’aprofitament de les economies d’escala no superen els desavantatges provocats per l’augment de costos de proveïment de béns públics i la seva ineficiència quan s’allarga la distància entre governat i governant, per la incoherència en la demanda interna provocada per la heterogeneïtat cultural
El balanç entre costos i beneficis determina la mida dels estats. I aquest balanç no és fix, varia en funció de la realitat internacional. La globalització dóna avantatge a les economies obertes sobre les tancades. Les economies petites són per obligació obertes i amb predomini del comerç i amb estats àgils i lleugers. Les economies grans tendeixen a l’autoconsum, al predomini militar i amb estats pesats i lents de reflexos.
La conclusió de l’estudi per a la darrera dècada constata com a la Unió Europea els estats grans no creixen tant com els petits, ni són tan rics. Els estats grans i heterogenis presenten costos d’oportunitat per les enormes i ineficients energies dedicades a arribar a una inassolible igualtat territorial. El paternalisme territorial adorm als territoris assistits i desincentiva els territoris tractors. D’altra banda, en estats complexos, l’aparell central de l’Estat tendeix a exercir funcions impròpies per la pugna competencial. A l’estudi d’Esther Martínez (2006) arribava al 36% de la despesa. En molts d’aquests estats, la delimitació competencial imprecisa provoca també que administracions subestatals mal finançades prestin serveis que no els corresponen. En definitiva, ningú fa el que li toca i no existeix corresponsabilitat entre recaptació i despesa a cada nivell. Aquí rau el cau de tots els mals. I això no s’arregla amb retallades a la brava sinó amb canvis a l’arquitectura.
Hem viscut una setmana on el prestigi d’Espanya, amb la seva prima de risc a nivells d’intervenció, ha caigut pel terra. Mentre, els governants continuen donant al món la imatge de la picaresca hispànica, culpant a les autonomies –amb correctiu editorial del Financial Times– i continuen ocultant la porqueria d’una banca polititzada i mal gestionada, igual que la manca de sacrificis de l’aparell burocràtic i militar central. El dia a dia de la conjuntura, amb les bromes cíniques del ministre Montoro incloses, ratifiquen la necessitat d’un procés de deconstrucció estatal a la mediterrània occidental. Sobretot al costat d’estudis seriosos com el que he transcrit. I aquest ha de començar per Espanya, com va passar al segle XIX a l’entorn del Bàltic i al segle XX a l’Europa Oriental. Paradoxalment, sense això, no hi haurà mai una Europa forta.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/05/deconstruir_estats_per_construir_europa_30907.php
