Condorcet va demostrar al Teorema del Jurat que les decisions que s’imposen a tots els membres d’un grup tendeixen a ser més acurades quan es prenen col.lectivament per tots ells, en democracia igualitària, front a les preses per una persona o per alguns membres, en dictadura, oligarquia o meritocràcia. A més, la probabilitat de prendre la decisió correcta creix com més gran sigui el grup. La raó és que cada membre del Jurat té només informació parcial, i per la llei dels grans nombres la probabilitat que el vot de la majoria doni el resultat correcte és més gran que la probabilitat que cada membre estigui en el cert. Més complicat és quan els individus comparteixen la informació, que han d’avaluar abans de decidir col.lectivament. Com mostren les abelles meleres, l’elecció d’un nou niu adient depèn de la iniciativa d’exploradors que cerquen i comuniquen el que han trobat a més exploradors que comproven i informen, i al final l’eixam es trasllada íntegre al nou niu. L’habilitat de les abelles en trobar-lo ràpidament necessita la concurrència de dos factors, interdependència per comunicar les característiques dels nius trobats, i independència per avaluar-los individualment. La manca de comunicació du a decisions acurades però lentes i per tant perilloses per l’eixam, la manca de comprovació du a decisions ràpides però equivocades. Les formigues s’hi regeixen per l’Algorisme de l’Agulla de Buffon, cada formiga deixa un rastre de feromones en les cavitats examinades per a niu, on camina un concret temps i les amida pels cops que en creua el propi rastre, tants més com menys gran la cavitat; i escullen col.lectivament la cavitat més adient comptant els vots, indiquen Hölldobler i Wilson, de la manera més elegant i simple: on du el rastre més potent de feromones, la visitada pel més gran nombre.
El Teorema de Condorcet falla quan al grup hi ha un biaix favorable a que uns copiïn i segueixin els altres, quan els individus no avaluen amb independència la informació, com examina Hix en els vots dels diputats sense disciplina de vot, al Parlament Europeu. Els diputats comparteixen informació com les abelles, però, a diferència d’aquestes, no l’avaluen individualment abans de votar, segueixen al grup polític el 90% de les vegades i al nacional el 10%, per divisió de treball, altruisme recíproc, i cooperació en el vot, que li eviten al diputat individual pèrdues d’influència en el grup. Sacrifiquen la més probablement correcta decisió que s’assoliria democràticament per la més arriscada i tendencialment més desencertada decisió presa per un petit grup o un autòcrata. És el cost de la disciplina o imitació de grup, que incentiva les decisions incorrectes, com l’allau d’inversors que imiten altres inversors primerencs suposant erròniament que tenien informació acurada en favor de la seva decisió, creant una bombolla irracional que tard o d’hora esclata, com amargament patim ara. Especialment perillós és el predomini en el grup de subgrups que volgudament arrosseguen la majoria vers la decisió incorrecta, com demostra Halloy amb els escarabats, on robots acceptats com a membres i programats per dur els insectes a caus inapropiats se’n surten, fenomen semblant al que encara s’esdevé amb l’assumpció majoritària catalana de l’esgotat autonomisme, l’inviable peix al cove, i l’il.lusori federalisme, front a la decisió col.lectiva més beneficiosa, la independència. Quan la qualitat de la informació no és homogènia entre els membres del grup, tenen més pes en la presa col.lectiva de decisions els individus o subgrups que són percebuts com a més precisos i fiables, als que hom atribueix major reputació de credibilitat, com en molts grups animals els adults o els més experimentats, sovint degut a la seva baixa taxa de descompte o propensió a sacrificar-se pel grup o fornir-li béns i intangibles. Especialment en aquests casos és rellevant que els costos i beneficis que en resulten d’una decisió depenen no solament de la seva correcció, o probabilitat de que l’opció millor sigui seleccionada, sinó també dels costos de les diferents menes d’error. Observen Conradt i List que els costos de no triar la millor opció no són els mateixos que els de no triar-ne una altra quan és la millor perquè si n’és fornirà beneficis molt superiors a qualsevol alternativa. És el cas de les decisions col.lectives de fugir o no d’un potencial predador, com Espanya respecte als catalans. Fugir és la millor opció si realment hi ha un predador, no ho és si no n’hi ha, però si resulta que hi és i el millor és fugir-ne, els costos de no fer-ho són extremadament alts, perdre la pròpia vida i l’extinció del grup; mentre que si no hi ha predador i fugir no és la millor opció, els costos de fer-ho quan no calia són negligibles. En aquests casos, l’òptim és que la decisió col.lectiva segueixi la presa per un subgrup no majoritari, com s’esdevé en les fugides animals, humans inclosos, desencadenades per un relativament petit nombre de membres del grup. Per això és important reclutar líders actius per assolir una causa, perquè com formigues, abelles i escarabats han descobert, el més important de les decisions col.lectives és fer que el més gran nombre hi segueixi.
Article publicat a l’AVUI el 8 de març de 2009
