No hi ha dubte objectiu que l’única opció realment independentista i, doncs, digna al parlament, serà Reagrupament o la coalició de variants encara per constatar, de la mateixa manera que personalment no dubto que una societat tan conservadora —per no dir ruca— com la catalana acabarà majoritàriament recelant d’aquesta opció i acabarà votant CiU per allò del vot útil, sense que naturalment ningú no em sàpiga explicar per a què serà útil exactament, ni per a qui serà útil. I és que votar CiU serà útil per a CiU i per a Espanya, no cal dir-ho. Pensar una altra cosa, autoenganyar-se volent creure que de sobte CiU serà allò que no és ni pensa deixar de ser, perquè així ho continua confessant ara mateix amb la seva calculada ambigüitat que, de fet, no és més que concreció de la seva praxi habitual, és d’una puerilitat esfereïdora, molt pròpia d’altra banda d’aquest desgraciat país. I pel que fa a Esquerra, m’estalviaré comentaris, perquè això d’erigir-se ara tot d’una en la marca oficial de “l’independentisme” després de set anys d’eliminar aquesta paraula del seu diccionari, faria riure si no fos perquè fa vomitar. La desesperació humana davant una ensulsiada acostuma a provocar compassió, però en aquest cas la morrada que li espera a Esquerra em provoca la mateixa indiferència que la contemplació d’una rata fumigada. Fets aquest parell d’apunts, el que aquí m’interessa, tal com ja he suggerit, és parlar de com el papanatisme català és del tot transversal, començant, com deia, entre el votant de CiU, i acabant en l’associat de Reagrupament.
Com a convidat a la tercera assemblea de Reagrupament, vaig quedar astorat com, en ser citats pel presentador de l’acte els noms dels convidats, la massa d’associats que omplia de gom a gom el Palau de Congressos va dedicar un fervorós aplaudiment a noms com l’historiador J.B. Culla o Vicent Sanchis, dues persones que, no ens enganyem, mai en sa vida s’han declarat obertament independentistes, i que —ara penso en Culla— aquell dia assistien a l’acte de Reagrupament de la mateixa manera que l’endemà hauria pogut assistir tranquil·lament a un acte de CiU o fins del PSC, posem per cas, atès que aquest home no se’n perd mai ni una. En fi. No se m’acut dos noms més tebis de l'”independentisme” (ells en diuen sobiranisme, no fos cas que…) que Culla i Sanchis, no endebades al capdavall continuen formant part de l’oficialitat mediàtica. Abans parlava de puerilitat, oi? Doncs això mateix. Aquest poble covard, i per tant tan mancat d’autèntics referents, així que hi ha algú que simplement no sembla que s’oposi a l’independentisme, la papanatada independentista, aquella que en principi per les seves conviccions no hauria ser gens susceptible de caure en l’error del papanatisme, vol veure en aquest algú un referent que naturalment no és, i amb un simplisme digne de nivell de primària el situa en un absurd pla d’heroi que ni de lluny mereix. A banda, hi ha un altre trist factor a considerar, i és que, a més de babau, cal ser estúpid perquè et caigui la bava pel sol fet que aquest algú, a més d’entossudir-te a confondre’l pel que no és, sigui mediàtic. De fet, crec que hauria de passar a la inversa. Quan algú té el privilegi de gaudir d’un altaveu públic però no l’aprofita al servei del poble a qui s’adreça, un servei pel qual no oblidem que representa que li paguen, més que provocar baves com a les criatures el que hauria de provocar són llàgrimes de tristesa.
El tracte reverencial a falsos referents és propi de gent ignorant, i quan es tracta de gent que, com és el cas dels reagrupats, se li atribueix la màxima maduresa, com no pot ser altrament en representar una formació de caire polític amb l’objectiu d’alliberar el seu poble, sap greu constatar que aleshores es demostra que la ignorància no és puntual ni sectorial, sinó general de tot el poble català. És lamentable haver-ho de reconèixer, però els catalans són així. Fet i fet, però, a l’espera de notícies, l’únic que tenim ara mateix és aquesta associació, Reagrupament, que, tot i patir entre la seva massa la mateixa papanatitis que pateix tot el país, continua sent l’única opció seriosa. Perquè la seva gent pot ser en cert sentit pastanaga, però per a la resta és conscient, honesta i pencaire. I això desarma a qualsevol… i a Espanya, que és el que compta.
