Diumenge llegia, bocabadada, que en Pere Navarro – líder del PSC i ferm defensor d'un federalisme que ni els polítics espanyols volen- havia patit a Terrassa una agressió en un acte privat, consistent en un cop de puny perpetrat per una dona d'uns 50 anys al crit de “fill de puta”. Moltes veus a la xarxa apuntaven que es tractava d'una indigent amb problemes mentals prou coneguda en aquella ciutat, informació que s'ha d'agafar amb pinces fins que no es faci una investigació. Permeteu-me dir que no em vaig quedar bocabadada per l'agressió en si (que evidentment condemno, vingui del bàndol que vingui), sinó per l'ús que s'ha donat a aquest fet puntual.
Les respostes via Twitter van ser quasi immediates. Mostres de solidaritat i de condemna per part dels dirigents dels partits polítics catalans, com ha de ser. Però els unionistes (entre ells el mateix Pere Navarro), ja apuntaven a què es tractava de l'atac d'una persona favorable a la independència. Podríem posar com a exemple les declaracions del mateix afectat al programa del Matí de Catalunya Ràdio: “Políticament l'agressió té transcendència. Em va insultar i els motius són molt clars: és resultat del clima de crispació” (No puc evitar preguntar-me per què no va permetre que els seus acompanyants seguissin a l'agressora), el tuit d'en Jordi Cañas (C's), que acabava amb la frase “La siembra del odio empieza a recoger sus venenosos frutos”; o el del socialista Joan Rangel, ex delegat espanyol a Catalunya “L'agressió a Pere Navarro, fet aïllat o conseqüència d'un clima que anirà a pitjor? Veurem qui la condemna, qui calla o, fins i tot, la justifica”. Podria posar més exemples, però seria repetir els arguments.
Bé, m'agradaria dir quatre coses a aquestes persones que, sense escrúpols, titllen tot el moviment independentista català com a violent:
Els catalans (independentistes o no) vam suportar al 2010 se'ns retallés l'Estatut, acceptat per un 73'9% dels ciutadans que el vam votar el 2006. A més de veure les nostres llibertats i particularitats amputades (una vegada més), vam haver de suportar les ofenses de polítics espanyols. Algun exemple podria ser el d'Alfonso Guerra (PSOE), que va declarar que “Nos cepillamos el Estatut porque era infumable” entre els riures dels assistents. O la campanya de recollida de signatures en contra de l'Estatut per part del PP. O l'amputació d'un Estatut referendat -democràtic, legal!- per part del Tribunal Constitucional, on els jutges han sigut militants o són simpatitzants del PSOE o del PP (i, de fet, han sigut escollits per aquests partits polítics, evidenciant que a l' Estat espanyol no existeix un dels pilars principals de la democràcia, que és la separació de poders)
No cal dir que la mentalitat d'encaix de Catalunya a Espanya es va començar a esvair a la ment de molts catalans i va començar a augmentar el nombre d'independentistes vertiginosament.
Hem hagut de suportar l'impagament de les inversions mínimes que ens pertoquen per llei (com l'adicional tercera de l'Estatut, la qual ens deuen des de fa anys i que van declarar “que no pagarien”), hem hagut de suportar que segrestessin competències de la Generalitat (entre elles, l'intent del ministre d'educació espanyol José Ignacio Wert d'acabar amb la immersió lingüística, avalada pel Parlament Europeu. Tots recordem la famosa frase que va etzibar al Congrés dels Diputats: “Nuestra intención (del govern espanyol) es españolizar a los alumnos catalanes”), seguim suportant un inacceptable espoli anual de 16.000 milions d'€, mentre des del govern espanyol es vanten de rescatar Catalunya a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), amb el qual ens paguen una petita part del que ens deuen a través d'un préstec i pel qual hem de pagar interessos. Hem de suportar insults, menyspreus, amenaces per voler votar si seguim o no dins de l'Estat espanyol… Si seguís, la llista seria inacabable. Tots sabem quins greuges patim.
I, a part del creixent nombre d'independentistes (amb raó), quina ha sigut la nostra reacció?
-
Manifestació “Som una nació, nosaltres decidim”, convocada arrel de la retallada de l'Estatut (10 de Juliol del 2010): 1,5 milions d'assistents, 0 incidents.
-
Manifestació “Catalunya, nou estat d'Europa”, convocada per l'Assemblea Nacional Catalana (11 de Setembre del 2012): 2 milions d'assistents, 0 incidents.
-
400 km de Via Catalana, convocada també per l'Assemblea Nacional Catalana (11 de setembre del 2013): 2 milions d'assistents, 0 incidents.
De quina crispació parlen? Sí, estem indignats, per això treballem per fer possible la consulta i la independència. Els catalans sabem ser constructius. Sincerament crec que són declaracions desesperades per part dels unionistes, que són els que desitgen que hi hagi violència per aquest afer per tal de desprestigiar el nostre moviment.
Jo si que posaré alguns exemples que els desprestigiarà a ells: l'atac feixista a Blanquerna, la seu de la Generalitat a Madrid; la presència de banderes franquistes a la manifestació del 12 d'Octubre del 2013 (i la salutació nazi que va fer un assistent molt a prop de la líder del PP català); amenaces de guerra civil per part de militars (retirats o no)… Això si que és un desprestigi per ells, i en cap moment he vist que ho condemnessin.
Així que els recomanaria que es deixin de declaracions tan arriscades i ridícules, més encara quan no hi ha cap investigació encetada. Si l'agressió va ser per part d'una independentista, serem qui més durament la condemnarem: els catalans som pacífics, les nostres armes són les urnes i la nostra bandera, la democràcia. No hi ha lloc per la violència, sempre ha sigut d'aquesta manera i ho seguirà sent. Però si l'agressió va ser per part d'una malalta mental o per una raó no política, demanaran ells perdó per les acusacions? Alguna cosa em diu que no. Mai ho fan.
Nosaltres seguirem treballant amb entusiasme per la independència – mal els pesi -, aquesta vegada no hi ha aturador.
Aïda Fadrique Rubio
