De periodistes i polítics

Algú podria pensar que aquest premi Compromís que m’atorga la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) és a algú amb qui comparteix uns ideals polítics. Deixo les especulacions per qui en tingui ganes, ja que en aquest país hi ha qui n’ha fet un esport nacional. Però, haig de dir que la llibertat del periodista és un dels seus principals valors, per no dir el seu tresor principal. Per tant, des de l’exercici d’aquesta professió criticaré o aplaudiré el què convingui del govern de CiU, o de qualsevol altre color polític.
 
Per mi, aquest premi es dóna a una manera de treballar. A una manera d’entendre la relació entre periodistes i polítics des de l’honestedat i la voluntat de no jugar en aquest negoci de les realitats interessades que tant mal ha fet a la història del periodisme d’aquest país. De fet, en la cultura mediterrània, els periodistes partisans i els polítics amb ganes d’instrumentalitzar els mitjans de comunicació han estat perfils massa freqüents a les nostres societats.
 
Al meu entendre, la relació entre periodistes i polítics s’ha de plantejar de tu a tu, entre iguals. Haig de dir que he tingut la sort que els meus principals mestres m’han ensenyat a respectar totes les ideologies, sempre i quan fessin honor als valors de la democràcia. Una part d’aquest premi, també va per ells. I, això s’ha pogut plasmar al voltant d’una taula dels estudis de COM Ràdio on considero que m’he format en el debat polític amb joves com el mateix president d’aquesta organització Gerard Figueras o d’altres d’ideologia prou diferent. En aquestes tertúlies, per sobre de tot hi ha planat el respecte i la honestedat entre uns companys, tots nosaltres joves, amb qui hem après i ens hem format col·lectivament en la relació mitjans-política.
 
No podem oblidar que els periodistes hem comès errors. Hem volgut formar part de l’aparell dels partits quan havíem de ser-ne la seva consciència crítica; hem caigut a les mans dels lobbys i grups de pressió, convertint la informació en una arma política al servei dels poderosos; hem mercantilitzat la informació descuidant l’interès general i el servei públics; hem confós informar per usar els eufemismes que ens venen els portaveus dels partits. Però, també crec que els polítics han pecat a ulls dels periodistes: han vist el periodista com un enemic i no com un aliat a qui explicar-li el seu projecte; han vist el periodista com un servidor a qui se li havia de marcar l’agenda; han cregut que els mitjans públics són mitjans de partit.
 
El panorama és força desolador, però aquí rau el paper dels joves. Nosaltres, joves, hem de ser el motor per canviar aquestes dinàmiques. Joves periodistes i joves polítics hem crescut al marge de moltes de les estructures de poder que han acabat generant aquestes males interpretacions de la nostra relació professional. I, per aquest fet, perquè hem crescut plegats sobre la base de valors sòlids com l’honestadat, el respecte o la defensa d’uns ideals al marge dels interessos materials, podem caminar agafats de la mà per realçar el valor d’aquestes dues professions dins de la nostra democràcia: els polítics en la gestió del dia a dia; els periodistes en la conservació de les essències del sistema. Com sabeu, uns mitjans de comunicació lliures són la base d’una opinió pública sòlida que reforci la nostra democràcia. Només des del tracte d’igual a igual, el respecte professional i el reconeixement dels errors del passat podrem aconseguir que, en un futur, la frontera entre la informació i la propaganda sigui cada vegada més clara, visible i honesta per part de tots nosaltres.