Paranys hi ha molts. Dels que ens posem nosaltres mateixos i dels que ens posen els altres. Dels primers aquesta setmana cal destacar com el govern, més concretament el PDeCat, ha caigut de quatre potes en la trampa que els hi han parat des dels Comuns amb el tema de la imputació de CDC pel cas de l’espoli del Palau de la Música.
Sincerament, les excuses donades des del govern semblen més una sortida endavant que no pas la resposta d’algun compromès a fer net i trencar amb l’herència rebuda de CDC. Des del govern s’ha perdut una oportunitat per donar una imatge d’estar compromesos a donar resposta a la necessitat que tenim com a societat de fer net amb la corrupció. Sense excuses de cap mena. La tebiesa amb la que el govern ha entomat la situació ha facilitat les intencions d’aquells que volien fer estendre l’ombra de dubte sobre que el procés és la fugida endavant d’una Convergència acorralada pels múltiples casos de corrupció. Sort que l’actitud d’ERC i la CUP al Parlament ha deixat sense recorregut la maniobra dels Comuns. Potser algú hauria de reflexionar que amb una resposta diferent per part del govern ens podríem haver estalviat tota aquesta situació.
Per continuar parlant de paranys, cal fer-ne menció al veritable parany de la setmana: la maniobra feta per part del govern espanyol el passat divendres en relació al referèndum. Més enllà dels titulars, la lletra petita de l'oferiment fet pel govern espanyol al president Puigdemont no deixa de ser l’estafa de tota la vida consistent en reformar la Constitució irreformable. Una maniobra que busca provocar tensió en aquells espais on s'han de prendre decisions importants i sobretot pensada per fer inviable el referèndum a la tardor. D’aquí que alguns haguem vist com una equivocació el Pacte Nacional pel Referèndum pactat, com una via que en comptes de no anar enlloc va directament a la tercera via.
L'oferiment del govern espanyol al govern de la Generalitat per a que aquest intenti aconseguir el suport del Congreso de los Diputados al referèndum, té molta mala llet perquè està pensat per donar una via d’escapatòria a alguns, als quals se’ls permet fer el discurs del “cal parlar, ja què en democràcia cal estar obert a explicar-se i buscar la via del consens fins al final”. També permet una estranya confluència de la claca unionista juntament amb aquells independentistes que no volen la independència per donar recorregut a l’argument del “Si no esgotes les vies legals la via unilateralitat es il·legal i il·legítima”. Certament, ha trigat massa el govern espanyol a sortir al rescat de propis i estranys.
Tot i que la resposta donada pel president Puigdemont hagi semblat impecable no ha donat una resposta definitiva a l’oferiment fet pel govern espanyol. La resposta de Puigdemont no és viable ni factible: anar al Congrés si el referèndum està pactat prèviament. El govern de l’Estat espanyol no pot acordar cap referèndum amb el govern de la Generalitat. L’ordenament jurídic de l’Estat no ho permet. Pot, en tot cas, convocar una consulta no refrendaria al conjunt del cos electoral de l’Estat, amb el compromís polític (que no legal i jurídic) per part del partits majoritaris de donar compliment polític al resultat de la consulta a Catalunya (que no seria un altre que reformar la Constitució per donar cabuda al dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’Estat). Però, anem per parts, una consulta no refrendaria no és referèndum, i aquesta consulta no seria mai sobre la independència de Catalunya, sinó que ho hauria de ser sobre la conveniència, o no, de reformar la Constitució per permetre que una part del territori estatal es pugui independitzar. Vist això dubto molt que tant PP com PSOE es comprometin a convocar aquesta consulta que permeti reformar la Constitució en els termes expressats i molt menys a donar compliment al mandat sorgit dels resultats.
Per tant, a que respon la maniobra? Doncs d’entrada, com ja s’ha apuntat, a fer inviable el Referèndum a la tardor. Per quin motiu? Doncs perquè de cara a la comunitat internacional si des del govern de la Generalitat al final es vol tirar pel dret, i optar per la unilateralitat, cal haver explorat totes les vies, i aquesta era i és una via encara sense explorar. D’aquí que per sustentar la posició del govern català en el cas d’optar per fer un referèndum unilateral no deixaria de ser una feblesa substancial de cara a la comunitat internacional que el govern de la Generalitat no acceptar l’oferiment fet pel govern espanyol.
Això els membres del govern ho saben i poc a poc es pot anar construint un relat que s’estengui com una taca d’oli. Conscients de que no es pot rebutjar l’oferiment del govern espanyol potser algú des d’alguna tribuna d’opinió considerarà interessant estendre una idea com si d’una taca d’oli fos: “anar al Congrés no és anar a fer un Pla Ibarretxe bis, sinó és anar a tancar la darrera porta que se’ns ofereix per mirar de guanyar legitimitat i omplir-nos de raons de cara a la comunitat internacional per arribat el moment de fer el referèndum de forma unilateral. I com no té molta lògica anar al Congrés a fer aquesta performance i paral·lelament convocar un referèndum, doncs cal ajornar-lo fins d’aquí uns mesos el referèndum”. Txim-pum. I com diu la dita “qui dia passa, any empeny”.
Bé, però aquesta bonica història té un epíleg, que és on està el veritable sentit de l’operació: sense referèndum a la tardor la CUP donarà per acabada la legislatura, com han dit per activa i per passiva. I si es dona per acabada la legislatura ja sabem el que toca: eleccions autonòmiques. I tot per culpa de la CUP, els quals no van saber esperar uns mesos i ho van fer saltar tot pels aires. Ja tenim boc expiatori. Ja tenim via d’escapatòria per uns i altres. L’operació diàleg va en bona direcció. A alguns només els caldria rematar-ho dient: “gràcies Soraya, amics per sempre, amigos para siempre, friends forever” com deia la cançó. I aquí pau i després, glòria.
