- Publicitat -
Faltat d’amor i santificat per una aurèola repugnant a la closca -lluent com d’escopinada al mocador- revesteixes paraules inquisidores i, alhora, necessitades d’almoina, deixant-les anar amb un lleuger desencaix de mandíbula. Endevino, darrere, un alè obscur, com fermentat dins una falsa sotana. Com un bes amb llengua de Felip II, qui dormia envoltat de relíquies de Sants, bocins de cossos autèntics -caps, braços, cames…-, en una fervent competició de culte a la contrareforma.
Publicitat
Un bon dia, el primogènit de Felip II, mogut per l’ànsia de sota el ventre, va enfilar-se a l’heura que li havia de descobrir el cos bell i nu d’una jove criada. El noi, però, traït per algun mal auguri, no va aconseguir la seva fita i va caure donant-se un fort cop al cap. Des de llavors, el fill de Felip II vivia en una espècie de mania persecutòria vers el seu pare. Tant és així que, el monarca, davant el temor que el seu fill l’eliminés, va decidir engarjolar-lo i deixar-lo morir.
A Felip II li agradava La Meseta. Molt, li agradava. S’hi va fer construir el Escorial, a base d’explotar el sofriment de centenars de persones. Moltes hi van perdre la vida. Els que restaven deien que el monarca estava boig. Que aquell palau faraònic no s’ho valia. Deien, també que, al tard, quan la foscor omplia la ciutat i les obres s’aturaven, les ànimes dels treballadors morts llençaven udols a les nits estrellades. Felip II, mogut una vegada més per la paranoia, creient que els udols provenien del diable, va fer arrestar un pobre gos que voltava la zona. I per acabar amb les suposades malediccions, el va fer penjar en un acte públic.
Josep Antoni, tu, com ell, saliveges pel poder i te’n fots dels qui hem pres la humil decisió de lluitar. Tu, com ell, Josep Antoni el menjaciris.
Publicitat
