Misèria mental i vilesa contra el vil Duran

El nivell d’un país es pot comprovar, entre altres coses, en com tracta els seus vells i la cultura. El nivell d’un país es comprova a l’acte quan la gent demana als seus escriptors, i a més amb tota normalitat i nul pudor, que els facin feines de franc. El nivell d’un país és considerar, doncs, que la feina d’un lampista és seriosa i la d’un escriptor no, com ho demostra el fet que a Catalunya a ningú no se li acut trucar al lampista perquè li vingui a casa a arreglar la cisterna sense donar per fet que se l’ha de remunerar, i en canvi curiosament es dóna per fet que els escriptors viuen de l’aire. Es veu que els catalans consideren que això d’escriure no costa cap esforç i es fa sol. Es veu que per als catalans escriure no té cap valor, i per tant és una activitat que no mereix ser remunerada i, doncs, prestigiada. Però aleshores, si és així, per què nassos em demanen que els escrigui articles? Per què no ho fan ells mateixos? En fi. Moriré i no hauré tret l’entrellat dels envitricolls de l’estupidesa humana. I és una pena, perquè confesso que és l’únic que realment em fascina de passar per aquest lamentable món.
 
Per això, com que el nivell d’aquest país és el que és, o sigui de puta pena, acabo de rebre l’enèsim intent de fer-me treballar de franc per part de l’enèsim imbècil de diari digital (aquest cop del diari Línia, de Comunicació21) que, no tenint-ne prou a tenir el desvergonyiment de fer-me la proposta sense enrojolar-se, quan li responc educadament (massa pel meu propi gust mateix) que naturalment no m’interessa, ell em respon, entre sorprès i indignat per la meva negativa, dient-me que ell treballa gratis a un munt de diaris per la causa nacional i no li cauen els anells. Sensacional. Jo li replico que si no li cauen els anells potser és perquè viu de l’aire o potser (penso, no li dic) del mateix mitjà o mitjans on ell deu cobrar ni que sigui alguna simbòlica engruna malgrat mentir-me dient-me el contrari. Sigui com sigui, però, això tant se val.
 
El fet és que, quan li dic (educadament) que és un mal educat irrespectuós malgrat creure’s tot el contrari, perquè sota cap concepte no té cap ni mitja legitimitat de fer sentir culpable a ningú -a ningú- per declinar treballar de franc i, si pot, encara menys a algú com jo que, com ell mateix és el primer a saber (i a tirar-me en cara per justificar-se!), escric de franc sense anar més lluny en aquest mateix bloc de l’Indirecte (però amb la diferència que, contràriament a les seves barrudes condicions, el gestiono jo i ningú no em diu ni l’extensió ni la freqüència amb què he d’escriure els articles); quan li responc que, perquè ell suposadament sigui un altruista incondicional, no significa que ho hagi de ser ni jo ni ningú altre; quan li dic que, encara menys pot tenir la barra per tal de culpabilitzar-me de posar-se a si mateix com exemple de tenir-la més llarga que jo en matèria de patriotisme; quan li dic que és un mal educat, un irrespectuós integral en pretendre organitzar-me la vida, és a dir: un mal educat perquè no sap res ni n’ha de fer res del meu temps ni dels meus ingressos; quan li dic que encara menys em paga el lloguer del pis ni m’omple l’estómac per poder-se permetre el luxe de jutjar-me; quan es permet culpabilitzar-me alegrement perquè no accepto la seva oferta de fer el préssec com pretén per ajudar a desprestigiar l’ofici, i a sobre em respon fent-me el xantatge en al·legar que, si no accepto, jo hi perdo perquè la meva obra literària perdrà segons ell una bona oportunitat de difusió (i això malgrat l’evidència de demostrar-li amb la meva negativa a la seva proposta que, si no accepto és, entre les altres coses ja argumentades, perquè m’importa més aviat un rave sec la difusió que la meva obra pugui tenir en aquest nyap —de moment— de país, i per tant m'abstinc de moure un dit si la cosa em requereix gaire esforç).
 
En fi, quan li exposo tot això amb arguments de calaix, naturalment no trigo a rebre el seu previsible mail en forma de previsible estirabot de gracioset mal educat, atès que no té res a rebatre’m des de la raó i la noblesa, i l’estirabot és el recurs de l’impotent que, massa sovint, surt de la boca de l’imbècil integral, i, a més de la manera inconfusible, tan nostrada, amb què ho fa l’imbècil autòcton catalanet, per cert que del mateix nivell que l'encertat anunci de l'”onvasenvàs”, que em recorda el recurs de l'avioneta amb el menjar a la cullera per fer menjar els nadons, no endebades va adreçat amb tota lògica a aquest poble de mentalitat de P3. He de reconèixer, però, una cosa: no per previsible vaig deixar de sentir excitació just abans d’obrir el mail de la impagable rèplica de l’espècimen en qüestió. Ja ho he dit: em fascina, sóc un addicte a les infinites formes que pren l’estupidesa humana dins la seva previsibilitat. I la catalana, la trobo sensacional, insuperable.
 
I al fil de la previsibilitat, però ara canviant de tema, comprovo amb l’esmentada fascinació com, amb una nova exhibició de repugnant vilesa i vergonyant covardia del poble català, ara salten a la jugular del meu ídol Duran Lleida arran de la seva d’altra banda òbvia implicació en el cas Pallerols. Perquè la pregunta que crec que s’ha de fer una ment mitjanament normal, honesta, autocrítica, o sigui sana, és: si Duran s’arrossega en el món de la política com a botifler repugnant des de fa trenta anys; si el cas Pallerols feia setze anys que estava latent, aleshores com s’entén que ara, tot d’una, el poble se li tiri a sobre per fer-li aquest acarnissament? No hauria d’haver estat el poble mateix que ara l'apunyala qui li hauria d’haver clavat una puntada al cul fa un munt d’anys? ¿No deu ser que el poble català ha esperat covardment i previsible que, en aquest cas les instàncies judicials, li traguessin les castanyes del foc? No recorda això al capteniment animal, concretament d’una gossada? No. Ben mirat no ho recorda. Una gossada, un animal, té motius nobles per acarnissar-se amb la seva presa.
 
Ricard Biel