El dèficit públic de l’exercici 2011 ja té xifra definitiva: 8’51%, i el villarato, entès com cal i no a la manera cavernària, va camí de complir el seu principal objectiu: lliga merengue i -per fi- un títol important al currículum del Ser Superior. Inevitables els paral·lelismes: el villarato beneficia al Barça i el dèficit públic és culpa de les autonomies, i molt especialment la catalana. Els altaveus mediàtics ens massacren les 24 hores del dia com si de la gota malaia es tractés i ens trepanen la closca per entaforar-nos idees sobre el villarato i el dèficit públic que no es corresponen amb la realitat, com molt bé sabem els molts culers i molts catalans que ho hem patit i ho patim des de temps immemorials. El gobierno de españa centrifuga el dèficit i la caverna centrifuga el villarato. I el govern dels millets millors d’una banda i el Sandrusku i els javieritos d’una altra -per seguir amb els paral·lelismes- no saben, no contestan.
La directiva del president Sandrusku s’empassa el que calgui i molt més, mentre la caverna, per boca del seu principal portaveu i inventor del villarato, segueix amb el recochineo: Ya no hay miedo a equivocarse contra el Barça, o así me lo parece. Ya no hay miedo a equivocarse a favor del Madrid, o así me lo parece i es mostra cínicament comprensiu amb el Barça sobre les crítiques a l’àrbitre Velasco Carballo i l’amenaça de sanció del representant del àrbitres, Sanchez Blanco Armiño, al Gerard Piqué per les seves declaracions: el Barça, que ya està mosca, lo sentirá com un enorme agravio. Y está mosca con razón. Velasco Carballo, del que se queja por lo de anteanoche y que le costó dos puntos en Mestalla, es el designado para la Eurocopa y la actitud de Sánchez Arminio es llamativa. Quizá todo sean coincidencias, puede ser. I remata l’article amb aquesta frase lapidària: Pero yo conocí a Rosell cuando estaba en una operación de derribo de Villar… Que ja dic jo que pel mateix preu hagués pogut afegir la culpabilitat d’en Sandrusku per haver-se aliat amb l’amic brasiler Teixeira en la derrota de la candidatura ibèrica per organitzar els mundials del 2018 a favor de Rússia, i de retruc, a favor de Qatar 2022
En Piqué hauria de saber que els àrbitres no s’equivoquen a consciència -serien delinqüents- però nosaltres sí que sabem que els àrbitres tenen subconscient, i el subconscient sap que t’has equivocat a Mestalla contra el Barça i, oh! sorpresa, et designen per l’Eurocopa. I el teu subconscient ho agraeix perquè sap que el teu modus vivendi és exclusivament l’arbitratge. I ja se sap que qui remena les cireres en aquests assumptes no són altres que aquesta selva d’organismes repartits per tota la geografia madrilenya regentats i farcits d’un exèrcit de funcionaris, falangistes, advocats de l’estat, socis i ex jugadors del Real Madrid sense ofici ni benefici. I, per si de cas, potser un dia el senyor Mejía Dávila, aquell ex àrbitre que li confecciona les llistes d’errors arbitrals al lagrimita de Setúbal i que acumula el rècord mundial de penals xiulats al bon jan de l’Abelardo, necessiti un ajudant. Qui sap!
Les dificultats del Barça davant l’Sporting de Gijon i la polèmica generada per l’arbitratge i les declaracions d’en Piqué, van eclipsar i deixar en segon pla l’extraordinari passadís de noranta minuts que els jugadors de Can Ràbia, a les ordres del pibe Pokoatino, van dedicar als seus ídols merengues aquest passat diumenge al Santiago Bernabéu. Nosaltres, en veure que l’entrenador periquito es presentava al lloc de treball sense el seu habitual xandall, ja vam intuir que la festa podia ser sonada. Al final només van ser cinc miserables gols, però el viatge imparable de l’Apañó enfilant el recte camí cap el pou de la segona és irreversible. Ja són a nou punts del descens. Que els deus ens escoltin!
Just en aquest moment ens arriba la notícia que el portaveu de la junta directiva, Toni Pantene Freixa ha comparegut en roda de premsa per dir que en Sandrusku li havia dit que les coses, a nivell arbitral, pinten pitjor. En Freixa també ha declarat que “no estem jutjant les actuacions dels àrbitres, però no estem tenint sort”. També ha afegit que “no tot és imputable a la sort” i ha reblat el clau declarant finalment: “Si algú pensa que ens queixem dels àrbitres és que m’explico fatal. Parlem dels àrbitres, però no ens queixem d’ells”. Ja ho veieu, en una cosa té tota la raó el portaveu del Barça. S’EXPLICA FATAL.
A part d’explicar-se fatal, del que no tenim cap dubte és que si els interessos culers han de ser defensats per en Freixa, per en Sandrusku, per la directiva o pel multitudinari i inestable departament de comunicació del Barça, ho tenim bastant magre. Una directiva neonunyista més preocupada, malgrat el que diguin públicament, en posar a prova la paciència d’en Pep Guardiola. El passat dia 29 de febrer, per exemple, només a la Vanguardia, coincidien en una mateixa pàgina de la secció d’esports cinc articles cinc de clara tendenciositat antiguardiolista. Fin i tot des de la mateixa Vanguardia ja han gosat proposar, entres estudi i estudi de quan és convenient que un entrenador deixi la banqueta blaugrana, al merengue Vicente del Bosque com a substitut d’en Pep.
Aquest cap de setmana he pogut gaudir d’una extraordinària calçotada a les terres de l’Ebre on he retrobat paraules que ni recordava, com ara, baldana, amela o perea, però si una paraula m’ha fet gràcia i per això he recordat la calçotada, n’és una referida al villarato i a la seva antiguitat, que és molt anterior al naixement del president Villar. A les terres de l’Ebre, el villarato existeix des de l’any de la picassor.
Picassor, una bonica paraula que afegeixo al meu vocabulari. Us convido a fer el mateix. I aquí ho deixo, doncs no sé si sabré penjar el post des del iPad.
Des de la tableta, que diria la nostra admirada Helena Garcia Melero.
