De la legalitat a la ètica de la política

“Fins quan tu, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”, deia Ciceró al Senat acusant a Luci Sergi Catilina d’atemptar contra la República. Segurament, l’inici del discurs de Marc Tuli Ciceró (In Catilinam, discurs I, capítol I), que ha estat considerat per molts una de les obres mestres de la retòrica i l’oratòria clàssica, podria servir per acusar públicament, avui, molts d’aquells qui han usat, presumptament, les arques públiques o el poder que concentraven a les seves mans per enriquir-se a l’esquena dels ciutadans. Al cap i a la fi, el jurista romà acusava al militar d’atemptar contra l’essència del sistema republicà, si fa no fa, el què significa també per a la democràcia contemporània la corrupció institucionalitzada entre els dos grans cercles de poder, el polític i l’econòmic.
 
Més enllà de si la fiscalia investigarà finalment els alts càrrecs del Partit Popular o de com va acabar el cas Pallerols, amb un pacte de silenci i tothom cap a casa –quina casualitat que Duran i Lleida hagi valorat tant positivament les explicacions de Rajoy sobre la comptabilitat B del partit!–, un dels grans problemes de la política actual és també de caire moral. L’ètica, malaguanyada ètica weberiana!, no figura al manual dels polítics mediterranis que han deixat corrompre un sistema que des de fa molts anys ha estat condescendent quan la seva gestió de la res publica s’empastifava dels seus interessos privats o la seva cobdícia personal. Això, posat en un escenari de crisi econòmica i augment de la pobresa, acaba generant un clima de desconfiança absoluta entre governants i governats: entre els qui socialment pateixen i els qui els haurien d’alleugerir el patiment.
 
No vull ara jutjar si Maria Dolores de Cospedal, Arenas o Acebes s’han embutxacat diners de la caixa B del partit. Voldria centrar-me en si és ètic o no que Cospedal cobri com a senadora, diputada regional i tingui un tercer complement del mateix PP. Voldria apuntar que l’expresident balear Jaume Matas va continuar cobrant del partit, sense tenir cap càrrec, després de deixar de ser Ministre de Medi Ambient. O, precisament, que mentre alguns deien que “Espanya va bé” els poders econòmics del sector de la construcció feien donacions al partit molt per sobre del què permetia la llei de finançament de partits vigent en aquell moment (1997-2007), uns 60.000 euros l’any. Complicitats entre els que creaven un model econòmic insostenible (Sacyr Vallehermoso, OHL o FCC) i un poder polític que amagava les possibles conseqüències d’un creixement sense creació de riquesa.
 
Fins quan el PP enganyarà els ciutadans fent-nos creure que les auditories demostraran si hi havia comptabilitat B? Què pensava Rajoy quan va creure que publicant les seves declaracions de la renda i de patrimoni netejaria la seva imatge? Més còmic no pot ser, tenint en compte que el diner negre mai ha figurat en cap document possible d’auditar i, molt menys, en les declaracions de la renda. Si els suposats 25.000 euros anuals que va rebre durant 11 anys no surten a la web de La Moncloa, el president tindrà un greu problema de legitimitat.
 
Sense anar més lluny, el mateix problema de legitimitat que té el PSOE quan ara s’erigeix com a estilet a l’oposició quan la seva història també està tacada. Aquest és el drama pel votant, haver de triar dins d’un bipartidisme a Espanya que encarna els principals defectes de la democràcia –quanta raó tenia Robert A. Dahl en parlar de “poliarquies”, no pas de democràcies!– sense que hi hagi la sensació que els aparelladors dels partits permetran la regeneració de la classe política que hauria de portar a confiar, novament, amb els servidors de la res publica. I l’oasi català que deixa de ser-ho enfangant fins als genolls a molts dels qui fins fa poc encara miraven de reüll la carrera de San Jeronimo i pensaven: això, aquí no ens passarà pas. Desgraciadament, tant mediterranis som a Barcelona com a Madrid i la ètica, benaurada ètica, queda molt lluny de molts dels nostres líders.