“De tants com en manquen duem la memòria de lo que sofriren, -de lo que hem sofert-, de la trista lluita sense fe ni glòria d’un poble que es perd. Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!”. D’aquesta manera, al "Cant del retorn", Joan Maragall es plany dels gairebé 60.000 soldats espanyols morts en la Guerra de Cuba.
Malgrat aquells 60.000 morts, però, els responsables del “Desastre” continuen dominant l’Estat espanyol durant dècades i, en bona mesura, segueixen fent-ho en l’actualitat. En realitat, ningú n’assumeix la culpa i ni tan sols n’aprenen la lliçó. Tant és així que el “Desastre” es repeteix al Marroc el 1909 i el 1921. En qualsevol cas, la història sempre és extraordinàriament complexa i els catalans semblem entossudits a ser un dels millors exemples d’aquesta complexitat. Així, per exemple, la burgesia catalana lidera –almenys en part- el catalanisme polític i posa el seu destí en mans de l’exèrcit espanyol en diverses ocasions. En concret, després del “Desastre”, diposita les seves esperances en el general Polavieja, un home distingit per la seva brutal repressió contra els rebels filipins de religió musulmana, anomenats moros. Una actuació que li ha valgut el sobrenom del general cristiano. I, precisament, gràcies en part al suport de la burgesia catalana, aquest militar entra a formar part del nou govern conservador, conegut significativament com el tàndem Silvela-Polavieja. Com tantes altres vegades, però, el govern agraeix el suport de Catalunya castigant els catalans. En aquesta ocasió, el 1899, és el nou ministre de finances, Raimundo Fernández Villaverde, en imposar una important pujada dels impostos que graven les activitats industrials i comercials i que, per tant, castiguen especialment Catalunya, la zona més industrial i comercial de l’Estat espanyol.
La indignació de bona part de la societat catalana es tradueix en un destacat moviment de desobediència civil i d’objecció fiscal, conegut com el tancament de caixes. A partir de l’1 de setembre de 1899, industrials, comerciants i botiguers es neguen a pagar els nous impostos. D’aquesta manera, la Junta de Defensa Industrial i Comercial demana a les indústries i als establiments comercials que es donin de baixa i puguin deixar de pagar la contribució sense infligir cap llei. Encapçalada pel Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal (batlle de la ciutat de Barcelona), la protesta es dirigeix sobretot contra l’impost d’Utilitats del capital i del treball, i contra el de cèdules personals, que –a més– tenen uns tipus més alts a Barcelona que a Madrid. Un mes més tard, el govern decideix embargar els morosos i, el Dr. Robert, encarregat de dur-ho a terme, es nega a executar-ho i dimiteix. Durant aquest primer mes, es produeix també la dimissió del ministre Polavieja com a conseqüència de les tensions dins del govern. I el 24 d’octubre se suspenen les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que provoca una nova dimissió, la del ministre Duran i Bas. Finalment, l’acció s’estén cap a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca.
El fracàs en aquest darrer intent de confiar en els partits dinàstics espanyols porta part de la burgesia catalana a intervenir directament en política. Aquell mateix any, el descontentament desemboca en la fundació de la Unió Regionalista, formada per persones reconegudes del món econòmic i social (però mancades d’experiència política i d’una ideologia ben definida). Aviat, aquest grup conflueix amb el Centre Nacional Català, integrat per joves amb una clara vocació política (però mancats d’una base social i econòmica consistent). En aquest darrer grup podem esmentar Enric Prat de la Riba, Jaume Carner o Francesc Cambó. Desconfiant de la intermediació dels “vells” polítics espanyols, ambdues entitats convergeixen en la creació de la Lliga Regionalista. Així, el 19 de maig de 1901, es produeix la primera victòria del catalanisme polític amb l’anomenada candidatura dels “Quatre presidents”. Quatre personalitats escollides pel seu prestigi en la societat civil: Domènech i Muntaner, expresident de l’Ateneu Barcelonès; Dr. Bartomeu Robert, president de la Societat d’Amics del País (i exalcalde de Barcelona); Albert Russinyol, president del Foment del Treball Nacional; i Sebastià Torres, president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial.
Ara bé, si el catalanisme polític de la Lliga va poder imposar-se electoralment a partir de 1901 fou perquè, a Catalunya, existia una consciència de catalanitat prèvia; un sistema d’identitats col•lectives que tenia el seu origen en els segles anteriors i que s’havia anat traduint en diverses doctrines polítiques -adaptades a les noves realitats de cada moment- durant una bona part del segle XIX. Una consciència de catalanitat i una identitat col•lectiva que s’havia expressat reiteradament a través de les idees dels carlins i dels republicans federals, i dels èxits teatrals de les obres de Guimerà i Pitarra, per posar-ne tant sols algun exemple. Una consciència i una identitat que tindria una expressió política triomfant inqüestionable amb la victòria electoral de la Solidaritat Catalana el 1907. Catalunya era, doncs, una realitat nacional molt abans que les flotes espanyoles desapareguessin de l’Oceà Pacífic i de l’Atlàntic el 1898.
D’altra banda, existeix una altra reflexió important que cal fer sobre les temptacions espanyolistes de bona part dels polítics catalans. Temptacions en les que van caure en algun moment de la seva vida republicans tan il•lustres com Pere Coromines o Lluís Companys. I en les que -encara més sovint- també hi van caure els representants de la burgesia.
Respecte a aquesta qüestió, potser sigui convenient recordar un text força expressiu de Josep Pla, escrit després del cop primoriverista en l’article “Catalanisme i burgesia”, a la “Revista de Catalunya”, el 1924: “El catalanisme ha generat riquesa; la cultura d’una classe mitjana rica ha estat un dels elements actius del catalanisme … És visible la por enorme que sent el català home de diners, des de fa uns quants anys … No és pas de preveure certament una entrada de la burgesia catalana en el moviment catalanista actiu … La burgesia catalana ha creat el nostre moviment; ja ha fet prou”.
Amb tot, nosaltres hem de recuperar aquell esperit del 1901, quan -en plena eufòria del catalanisme- el modernista Pompeu Gener afirma: “Somiem en una Catalunya autònoma, que sigui, com ho fou en els segles XI, XII i XIII l’estat model de tota Europa, i a realitzar aquest somni han de tendre tots los esforços nostres”.
Oriol Junqueras i Jordi Vera
