Dimecres 16 de juny a la sala de la UNESCO d’Alcoi el professor Manuel Alcaraz presentà el seu darrer llibre “ De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana”. El llibre és força interessant si tenim en compte l’objectiu que pretén aconseguir l’autor: “saber per què guanya el PP al País Valencià, i no per imitar-lo, més aviat, per tractar d’impedir que persevere en aquest camí”.
Hom pensava que per la importància i actualitat de la temàtica del llibre, així com per la rellevància de l’autor, la sala estaria a vessar. Res d’això. Tret del diputat alcoià a les Corts Valencianes per EU, Lluís Torró, cap més representant polític local. És una pena, doncs les reflexions que aquest professor de Dret constitucional, ex regidor de Cultura de l’ajuntament d’Alacant i ex diputat a les Corts Generals són força interessants. Alcaraz des de la seua experiència política, que no és poca, i des de l’actual independència , ja que no milita a cap partit, no s’ha mossegat la llengua i ha reflexionat sense embuts sobre la realitat política valenciana. No haguera estat gens malament que alguns dels actuals regidors a l’ajuntament d’Alcoi feren acte de presència en l’esmentada presentació. Els puc ben assegurar que la lectura d’aquest llibre els hi donarà moltes pistes per dissenyar la propera campanya electoral i intentar fer fora el PP de l’alcaldia de la ciutat. Aquesta absència em fa pensar que hom té la frustrant sensació que la crisi no solament és econòmica, més aviat també és ideològica, d’idees, de líders…
L’autor d’aquest “pamflet sobre política valenciana” comença deixant clar quina és la seua opinió sobre els actuals partits d’esquerra parlamentaris. Així, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) diu que “ s’ha quedat sense un discurs articulat i identificat pels seus electors”, del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) que “ està en una situació millor que en altres moments (…) però no acaba de sentir-se totalment a gust amb la seua ubicació en l’esquerra”, Per altra banda, a Iniciativa del Poble Valencià (IPV) “ se li plantegen dos interrogants (…) tancar l’arxiu de dimonis familiars “ i decidir si manté “ la relació actual amb el Bloc”. I darrerament la seua opinió sobre el partit majoritari de l’esquerra valenciana és que “el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) ha aconseguit presentar-se davant la societat valenciana com el millor aliat estratègic del PP en la recerca de la certesa que es tradueix en vots per a la dreta”. Tenint en compte aquesta realitat Manuel Alcaraz rebla el clau afirmant que “… el gran problema de l’esquerra valenciana, per damunt de qualsevol altre, és la seua incapacitat per apendre”
Efectivament, sembla que l’esquerra no aprén de les derrotes. I una de les conclusions d’aquestes derrotes és que separats no és possible guanyar al PP. Si a la dispersió de tants partits li afegim la injusta barrera del 5%, arriben a la conclusió que és necessari i inajornable apostar per l’interés comú i deixar de banda el de partit. El PP se n’ha aprofitat d’aquesta trista realitat i ha anat portant endavant la seua política. Una política basada en quatre pilars fonamentals: la construcció especulativa, els grans esdeveniments, el control dels mitjans de comunicació i un artificial valencianisme basat en la hipòcrita i demagògica crítica al Govern central del president Zapatero. Mentre els partits anomenats d’esquerra es perden donant voltes a les essències ideològiques o multiplicant-se en famílies cercant el poder, el PP s’ha centrat a crear riquesa desenvolupant un model urbanístic especulatiu. Un model amb grans dosis de corrupció, tràfic d’influències, suborns, pagament en diners negre, destrucció del territori etc, etc, sí tot això i molt més , però que la gran majoria dels valencians i valencianes veuen com a mals menors , doncs al cap i a la fi és un model que genera beneficis. O és que els partits de l’esquerra ofereixen una nítida alternativa al model econòmic del PP? Segons Alcaraz no, el mateix PSPV “ … ha estat absolutament incapaç, en els anys de l’acceleració especuladora, de mantenir-se incontaminat del mateixos problemes que ha pretès impulsar el PP” Així doncs, davant aquesta crisi “… una multitud de petits i mitjans empresaris, treballadors autònoms i treballadors assalariats angoixats i delerosos que necessiten, de bona fe, prolongar les situacions viscudes que els donaren prosperitat i deutes “ tornaran a votar en les properes eleccions al PP. Un partit que malgrat tots els casos de corrupció continua sent, per a la majoria dels valencians i valencianes, el partit que genera riquesa, que és capaç de portar al Papa, convertir València en un circuit de fórmula 1, treure la gent al carrer per reivindicar l’aigua que necessitem. Un partit que, quan li interessa, s’embolcalla amb la senyera i és capaç de fer nàixer els sentiments identitaris valencians, per després atacar i criticar el Govern central que ens tracta tant malament. El PP tot això ho sap fer molt bé i perquè tot continue igual, a sobre, té al seu servei un fum de periodistes, empresaris, intel•lectuals, esportistes, directius… que mengen del pessebre i que dia a dia malden per reproduir aquest model.
Que la societat valenciana, i espanyola, està en crisi és una realitat inqüestionable, però també és veritat, si tenim en compte les enquestes d’opinió, que el PP no ho està . El PP instrumentalitzant el moment de crisi econòmica actual comença a acaronar un nou èxit. Moltes coses haurien de canviar els actuals partits d’esquerra valencians, fonamentalment en l’estratègia, si volen impedir, com diria Alcaraz, que el PP persevere en el seu model que tants èxits li està donant. Personalment ho veig molt negre i estic d’acord amb l’autor del llibre que l’esquerra valenciana és incapaç d’aprendre dels seus propis errors. Per tot això, i si s’hagués de fer una segona edició del llibre d’Alcaraz, proposaria, ja que estaria més encertat “ De la crisi a un nou èxit”.
Tot i així, i aquesta és la principal crítica que personalment li faig a l’autor del llibre, alguns pensem que el problema no rau en la manca d’unió de l’esquerra, sinó més aïnes en la maca d’unió dels partits nacionalistes valencians enfront dels partits nacionalistes espanyols. Però això, amics i amigues, encara està molt més verd.
Alcoi, 19-06-2010
