Un símptoma inequívoc de tenir un gra al cul és la picor. Les autoritats de l’Aràbia Saudita la deuen haver sentit en deixar en llibertat sota fiança un matrimoni després de castigar l’home amb una multa de 175 euros i l’embargament del seu vehicle per permetre que la seva dona el conduís, un fet expressament prohibit per les lleis saudites.
Tots sabem que les lleis que ens governen són sempre justes, que estan per sobre dels homes (i, per suposat, de les dones!) i que han de romandre immutables.
N’hi ha algunes que fins i tot poden permetre’s el luxe d’entrar en contradicció amb normes superiors a les quals s’hi han de subordinar, com és el cas de la Constitució espanyola envers el dret europeu i el dret internacional ratificat per Espanya. Però no és pas d’això del que estàvem parlant! De moment, no toca, diu Europa.
Quan toqui parlar-ne, probablement caldrà redactar noves lleis per no quedar-ne al marge, en una situació similar a l’apologia del feixisme a Espanya. El que no sabem encara és qui serà l’escriba: el constituent espanyol, a qui li caldrà posar un bon pegot deTipp-Ex a l’original de fa 36 anys, o el legislador europeu, entès en un sentit ampli, via jurisprudència o a través de la signatura de nous acords entre els Estats. Perquè el que és obvi és que tot i la clara remissió escrita que efectuen els tractats fundacionals de la Unió Europea a textos com la Carta de les Nacions Unides o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, aquesta no es practica. Si més no, de moment.
No era pas d’això del que parlàvem, no. El tema eren els grans al cul que tanta picor ens provoquen i que no podem evitar, de cap manera, esclafar i esquarterar fins que aconseguim un bon exsudat groguenc de consistència líquida barrejat amb sang. N’hi ha que, darrerament, en tenen molts, de grans, i busquen cures poc eficaces, tan inútils com les locions contra el mosquit tigre, que sembla atreure’ls, o la llei de símbols, un bon coixí per als propietaris de botigues de records que s’han apuntat a vendre senyeres i estelades.
I, en la seva desesperació, acaben optant per l’única reacció que deixa una cicatriu perpètua: gratar-lo amb tanta força que s’infecta. Que li diguin a en Rafel Martin![soliloquy id=”226138″]
