De Gormitis, Bakugan i la Hannah Montana

Els lectors que tinguin nens petits segur que ja intueixen de què els vull parlar. Avui, més que mai, és impossible fugir del consumisme que suposen la gran majoria de programes infantils, i els efectes perniciosos d’aquests programes sobre la nostra llengua.
 
Gormiti, Bakugan i Hannah Montana (per esmentar-ne només tres) són programes de televisió adreçats, teòricament, a un públic preadolescent però que ja segueixen nens que amb prou feines parlen i que, certament, difícilment els farà cap bé. La Hannah Montana, per exemple, és una nena de 14 anys, que s’enamora i li agrada vestir a la moda, i escoltar música de la seva edat. Malauradament, la meva filla gran de sis anys ja sap qui és la Hannah Montana i d’altres coses, tot i que a casa mai no han mirat programes d’aquesta mena de canals. És, efectivament, la influència negativa d’uns companys d’escola que tenen uns pares que no són tan primmirats en aquestes qüestions com nosaltres.
 
És exactament la mateixa història amb el meu fill petit, que encara no té cinc anys i ja en fa més d’un que parla, dia i nit, dels Gormiti i els Bakugan, uns monstres horribles que habiten un món fantàstic, i que són part de l’oferta dels canals infantils espanyols. Aquests programes són, de fet, un gran i fenomenal anunci descarat de joguines i del seu merchandising que ens envolta i ofega. Un autèntic rentat de cervell dels més petits de la casa que esdevenen consumidors vivaços i inconscients d’uns productes que, ni són apropiats per a la seva edat, ni transmeten cap mena de valors positius.
 
Aquests canals són, a més, el vehicle transmissor perfecte de l’espanyol a casa nostra, amb programes importats, sovint traduïts matusserament  a la llengua veïna, que els nostres fills s’esforcen a imitar i copiar. Sort encara que disposem del Canal Súper 3 que ens ofereix una alternativa d’una qualitat més gran als canals espanyols, que són en realitat els autèntics cavalls de Troia de l’espanyol a Catalunya.
 
Caldria, per això mateix, que hi hagués un Canal Súper 3 triple, ja sigui públic o privat: Un per als més petits (fins als 7 anys), un altre per als anomenats “tweens” (de 8 a 12 anys) i un tercer per als adolescents (13-20 anys), aquell segment de la població totalment abandonat a la seva sort, que ha de navegar i trobar allò que els interessa dins una oferta gairebé absoluta en espanyol, cosa que els marca com a futurs usuaris de cultura i serveis en aquesta altra llengua, en detriment de la nostra.
 
Aquesta inversió, de disposar de tres canals físicament diferenciats i en català,  amb la gran abundància i excés de freqüències existents a la TDT, es justificaria ella sola en poc temps, tot creant les condicions ideals per a que els nostres infants i el jovent en general disposi d’una oferta en català satisfactòria que eviti el cisma que suposa deixar de ser nen en català a casa nostra per passar a ser “gran” i consumir majoritàriament en espanyol, la llengua dels grans, la seriosa,la de debò, sovint l’única (com passa amb els videojocs o el cinema), sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona.
 
Vivim immersos dins un món on els infants creixen massa ràpidament per després arribar a una adolescència artificial i permanent, que s’enfila en molts casos fins a la quarantena, d’individus que no volien ser petits quan era el moment, per després refusar créixer i esdevenir adults quan toca. La síndrome d’en Peter Pan al quadrat. I aquests programes són la primera passa d’un procés que robarà la infantesa als nostres fills i els ensenyarà a consumir sense volta ni solta, només perquè d’altres ho fan, tot deixant les nostres llars i els abocadors de les nostres ciutats plens de deixalles inútils resultat d’aquest consumisme desbocat que ens assota.