De Gispert: sobiranisme i diàleg

Si algú tenia dubtes de quin seria el principal tema de l’agenda en aquesta X legislatura, la presidenta Núria de Gispert va corroborar-ho en el seu parlament inaugural. Malgrat les referències a la igualtat de gènere en la política –tema recorrent en l’agenda de la presidenta i que en fa bandera–, la major part de la seva intervenció va estar centrada en la carpeta nacional. I, aquest paràgraf ho resumeix tot: “Hem tingut una història difícil. Però seguim aquí, malgrat els moments de crisi, de caiguda i de capitulació, i els intents massa sovintejats de liquidar la nostra identitat. I podem dir que mai ningú no ha pogut apagar la flama de la catalanitat i la nostra voluntat de ser un país lliure i una nació plena”.
 
Paraules contundents de la veu d’una històrica dirigent d’Unió Democràtica, ara que Josep Antoni Duran i Lleida (a la tribuna de convidats durant la sessió inaugural) s’ha convertit en l’ase dels cops dels independentistes més crítics a causa de l’ambigüitat que encara plana, algun cop, en el discurs de la Federació. Després de llegir tot el parlament de Núria de Gispert, entenc les crítiques d’alguns partits constitucionalistes al to del discurs després de la sessió inaugural, malgrat no compartir amb ells l’idea que la presidenta no ha sabut llegir els resultats de les eleccions del 25 de novembre. Al contrari, crec que aquest gir sobiranista de la intervenció inaugural de la X legislatura respon a un Parlament de clara majoria sobiranista i, sobretot, d’una àmplia majoria de diputats favorables al dret a decidir (o, si més no, que en van fer bandera durant la campanya per no perdre cap vot, oi senyor Herrera?).
 
Quedo esmaperdut quan veig la reiterada voluntat de determinades forces polítiques per tancar la carpeta nacional, quan realment ara està més oberta que mai (sigui per les envestides que venen des de Madrid, sigui perquè els dos principals partits del país, CiU i ERC, la porten al seu ADN). Entenc que la lluita per la crisi ha de ser una prioritat del nou Govern, però desatendre políticament la voluntat de totes aquells qui han demanat explorar un nou rumb pel país votant forces sobiranistes és, això sí, no entendre res de res. Que la nova cambra tingui un independentisme dividit no vol dir que aquest no tingui majoria, si s’uneixen tots els representants de les forces que el defensen. Potser, aquí també es pot trobar un sentit a les paraules de la presidenta De Gispert, perquè l’apel·lació al diàleg que fa en el seu discurs és, avui, més necessària que mai.
 
Sense diàleg la carpeta nacional es tancarà de cop, malament i sense resultats satisfactoris per cap banda. De fet, es donaria la raó a tots aquells qui reclamaven no caminar cap a l’aventura per no generar frustració futura. A pocs dies per la investidura, doncs, el complement més necessari per aquest discurs d’inici de les sessions seria un acord estable i durador entre CiU i ERC. Entronitzaria la fermesa i el lideratge en un rumb doble –en l’eix nacional i en el social– pel país i demostraria la seriositat d’uns polítics que primen la responsabilitat per davant dels interessos de partit. I ja seria hora.