Desprès de la Diada he llegit molts articles i comentaris, alguns dels quals evidencien que el missatge que es volia donar al món ha arribat al seu destí. És la millor forma d'avançar, i també la més difícil però és que amb qui s'hauria de fer està vist que no hi ha, ni hi haurà, manera, a no ser que es faci en les seves condicions, límits i concessions. Vaja, seguir estant-ne sotmesos, encara que potser menys o d'una altra manera.
Ban Ki-Moon a sentenciat: “Tots els problemes entre països s'han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”. , i el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, “No crec que al final puguis intentar ignorar aquestes qüestions de nacionalitat, independència i identitat, penso que el correcte és fer arguments, presentar-los i permetre a la gent decidir. Però aquesta és la manera en que vull fer les coses al Regne Unit, mai voldria dir a la gent d'España com fer front als seus propis reptes. Això és un tema pel govern espanyol i pel primer ministre espanyol.”
La cultura democràtica i la sensatesa es deixen veure arreu… Arreu, menys on més hauria d'estar instal·lada, si més no, per la nostra convivència.
La pressió, des de fa un any, va de baix cap amunt. Ara importa molt poc si hi ha partits polítics que es fan l'orni amb la independència o amb sortides federals, confederals, legalistes i constitucionals. L'any passat va ser un assaig general i un avís del que podem fer. La Via Catalana ha confirmat i ha posat les coses al seu lloc. Qui hi vulgui ser que hi sigui. Qui no que faci la seva vida però el procés no es pot dilatar perquè el consens no és polític, és popular. L'àmplia majoria ja hi és. Cal buscar-la al carrer, no pas als, per segons qui mai del tot representatius, escons del Parlament. La Carme Forcadell ha conclòs: “Necesitamos poner fin a la asfixia económica y cultural que sufrimos. Necesitamos un Estado que defienda nuestros intereses, derechos y dignidad”.
La nació catalana ha ofert una imatge al món i ha donat un exemple de contundència i civisme a la vegada, en contrast amb la que es dona de l'España del cas Bárcenas, i tot el que representa i comporta, de la prepotència enarborada a la candidatura Madrid-2020, i dels feixistes rebentant la Diada de la Generalitat a Madrid.
També he llegit, i m'ha fet gràcia perquè jo ja fa temps que ho penso, l'assemblança entre l'aportació de Pep Guardiola al Barça, i sobretot, als “culers” que abans patien amb un 4-0 i ara estan convençuts de que guanyaran amb un 0-2, i l'ANC que, amb el seu discurs directe, “clar i català”, ha permès que finalment una gran majoria de catalans desmuntin els arguments de la por amb una serenitat que per els que ens neguen la llibertat de pensar i sentir és descoratjadora, i els fa cometre tot tipus de disbarats, encara que sigui fent el ridícul davant del món.
La por ha canviat de bàndol, el que passa és que les eines i els estils per combatre-la son molt diferents a un costat i a l'altre. Els reptes no se'ns acaben i, seguint amb el símil futbolístic, ja hem demostrat que podem guanyar, inclús amb l'arbitre en contra, ara ve quan hem de demostrar que també podem guanyar si el contrari, a més a més, ens cus a patades.
