Cloenda de l’onzè congrés del PSC, la sensació des de fora s’assembla a la d’un cap de setmana a Port Aventura però sense ‘Dragon Khan’. Tant s’han esforçat els socialistes en exterioritzar el gran moment que travessen, el seu nirvana polític particular, que ha fet l’efecte que se l’haurien pogut haver estalviada aquesta convocatòria. Qui els hauria criticat d’haver-la suspès? Una autèntica bassa d’oli, vaja. Llàstima que la situació fora del Palau de Congressos no cridi exactament a l’optimisme.
Tot plegat no ha estat cap ‘Furius Baco’ ni cap corrent d’aigües braves sinó més aviat com una clàssica i ben engreixada nòria: Han redundat sobre la conveniència d’establir el tant suat grup parlamentari al congrés, s’han llençat també més salves en honor del federalisme, però sens dubte, el més destacat ha estat veure com el president Montilla, rectificant sobtadament i amb certa solemnitat, ha variat l’ordre de prioritats del partit. Nominalment almenys, Catalunya passa per davant de Zapatero. Sens convida per a un nou acte de fe.
La desafecció creix des que els polítics miren al cel mentre fan promeses tot confessant la seva laïcitat. No pagaria la pena dedicar-hi ni un sol comentari si no fos perquè és cert que en la complexitat del socialisme català també hi té espai un ànima catalanista. Un esperit desdibuixat i potser condemnat a desaparèixer engolit per les noves generacions de professionals de la política ‘desacomplexadament espanyols’, existeix malgrat tot. S’encarna en consellers com Castells les nits de tots sants. Cada cop més els catalanistes al PSC són el que els liberals al PP, peixos abissals enfonsats en l’abisme, espècies rares oportunament mostrades al circ públic de tant en tant, quan toca. En qualsevol cas insuficients en els temps que corren, malauradament. I si el moment és evident que exigeix grandesa, tot fa pensar que vint-i-cinc diputats, amb grup propi o sense, no són infanteria suficient per a exigir un finançament just, ni molt menys per a frenar el sotrac d’una nova retallada estatutària. Si amés es tracta de 25 persones amb una concepció de país d’estar per casa, que es dilueix tant aviat com Ferraz hi vessa aigua a sobre, ja podem encomanar-nos.
Això de la crisi del catalanisme ja fa anys que dura, encara que sentint els socialistes hom diria que mai n’ha travessat millor època. I mentre hi donem voltes l’autèntica causa la tenim davant dels nassos. La principal no és cap altre que l’haver anomenat catalanisme a tot allò que fa el PSC. Si tant catalanista és dotar-se d’un estatut com retallar-ho, si catalanisme és tant defensar el català com el castellà, si tant ho és batallar pel traspàs de competències com empassar-se un decret que en mossega les ja transferides, si tant ho és defensar la selecció espanyola com la catalana o apuntalar Zapatero malgrat tots els incompliments, doncs és evident, és ferit de mort mentre els seus enterradors li criden visques. En mans del PSC el catalanisme és pur relativisme polític, un cadàver que els guanya batalles després de mort.
Com m’agradaria sentir la fe, abraçar-la mentre el trobador recita el nou decàleg socialista, treure’m de sobre agnòstiques pors i lliurar-me extasiat a la contemplació del miracle de Montilla i els seus transformats en la santíssima trinitat de la senyera, la llengua i els PPCC. Però aquesta fe no ha mogut mai cap muntanya, de fet no se sap que hagi fet tremolar cap turonet encara, així que bé farem de prendre mesures anticonceptives si és que no volem acabar parint la serp que ha de devorar-nos. Si es tracta de fets que ens diguin qui, quan i on perquè serà digne d’admiració, però si malgrat tot aposten per la fe un consell, tanquin els ulls, comptin fins a mil milions i quan tornin a obrir-los els asseguro que tots els seus problemes s’hauran esvaït, sense moure’s del lloc.
