En els darrers 22 anys, l’estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d’euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l’inici o al final del període), i d’uns 6.000 milions d’euros l’any (que han pagat entre 60 i 80 milions d’alemanys, una variació que s’explica fonamentalment per la unificació d’Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 2 i a 1 bilió de pessetes, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d’aquest període.
Curiosament, el creixement econòmic espanyol d’aquests darrers 22 anys s’aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l’espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l’economia espanyola pràcticament no hauria crescut.
Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d’haver crescut més que els seus socis europeus.
Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d’una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l’atur espanyol s’havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.
Article publicat a l’Avui el divendres 31 d’octubre de 2008
