El parlament anglès és un dels més mal educats – si no el que més – de tots els que tenim a Europa, i sempre resulta ser el primer a liderar el progrés polític.
El darrer i primer congrés de PDC va ser molt democràtic. Es va avançar molt perquè tothom va poder posicionar-se i dir la seva. Va ser gràcies a això que va florir el progrés; perquè es van dir les coses clares. Sovint, però, a la claredat l'acompanya la brusquedat, ja que com més profunda o clara és una reivindicació més alterades esdevenen les persones que l'emeten i que la reben.
En el congrés de PDC la presidenta de la mesa no dubtava en esbroncar els assistents cada cop que hi havia xiulets, crits, o altres mostres de rebuig descortesament presentades. I és cert que hi ha d'haver respecte als nostres congressos, però també és important que hi anem amb la pell més dura del normal. Cal entendre que hi ha una estreta relació entre la claredat o força dels posicionaments en una assemblea, i el progrés que se'n deriva d'aquests.
Sempre que no s'atempti contra el dret a la llibertat d'expressió, la demostració de rebuig a una idea ha de ser permesa, tot i ser presentada d'una forma més o menys encertada. Hem d'admetre xiulets, crits, “buus”, i fins i tot les paraulotes. Hem de deixar la pell fina a casa i portar als pròxims congressos la nostra pell de cocodril. Val més sortir de mal humor un dia que no ajornar dos anys un bon canvi per no haver dit les coses prou clares quan tocava.
Ja és sabut que de les cuines més marranes en surten sempre els millors plats.
Jordi Queraltó Torras
Twitter: @jordiqueralto
