Des que tinc ús de raó, sempre he pensat que la xacra principal de la humanitat és l’estupidesa, que fa que el món vagi com va perquè la gent pensa com pensa, és a dir: no pensa, i per tant fa del no pensament la base del seu pensament. I val a dir que dintre de l’estupidesa hi ha tot d’aspectes diferents que la conformen. Un d’ells, probablement el més estès i poderós, és el reduccionisme. Aquest aspecte, parent de la miopia mental, és aquell que fa que molta gent, per aquesta ceguesa producte de l’estúpida comoditat, encaselli de manera automàtica en una sola casella amb una única etiqueta les capacitats i inquietuds de les persones, talment com si aquestes fóssim meres carpetes, i, doncs, coses simples i no éssers humans, complexes i polièdrics.
Això és el que li ha passat a l’escriptor i periodista Víctor Alexandre, fins al trist punt que no només és l’espanyolisme qui s’ha encarregat –per tal de desacreditar-lo– d’estigmatitzar-lo etiquetant-lo d’assagista monotemàtic independentista, sinó que el més greu és que observo que bona part del mateix independentisme sembla tenir també aquesta percepció pel que fa a com redueixen aquest escriptor només a la qüestió nacional. I això passa perquè l’estupidesa no discrimina. És llastimós que al senyor Alexandre tant un sector ideològic com l’altre coincideixin fet i fet a classificar-lo ubicant-lo a la casella on diu “independentista”, donant per fet que en definitiva no és un home sinó una màquina de parlar sempre del mateix i, per tant, no té més interessos vitals, anhels i sentiments que els d’independència regional per als uns i nacional per als altres. I això per començar és injust per descomptat per a la seva persona, però també perquè demostra, per contradictori que sigui, que ni molts dels independentistes mateixos s’adonen que no és aquest senyor el monotemàtic, sinó Espanya en la seva eterna insistència d’ocupant.
El que cal desacreditar no és un home a qui la consciència de l’opressió del seu poble el fa obligadament comprometre’s a treballar sense defallir per capgirar la situació humiliant, sinó aquells que la provoquen. I el que s’ha acabat recentment de desacreditar és el cretinisme pel reduccionisme d’uns i altres pel que fa a la seva visió ruca d’aquest home. De fet, aquesta evidència ja es va manifestar ara fa quatre anys amb la publicació del seu deliciós recull de relats El somriure de Burt Lancaster (Proa, 2005). Però per si algú encara no se n’ha assabentat, Víctor Alexandre acaba de palesar l’evidència amb el premi Mercè Rodoreda que se li ha atorgat per la magnífica obra narrativa acabada de publicar Set dones i un home sol (Proa, 2009). Un altre cop ficció. Res a veure, doncs, amb l’assaig independentista. Calen més tasses de brou?
Els homes som molt més que una etiqueta, molt més que una cosa exclusiva i per tant simple de classificar. Som exclusius, sí, però justament per la nostra fascinadora complexitat, que per dissort sovint inclou l’element de la idiotesa, allò que irònicament fa que massa gent (la massa) negui tal complexitat. Per això em pregunto si es tracta aquí de set milions d’estúpids i un home sol. No, és clar. Però sembla que gairebé.
