No hi ha dubte que l’esport nacional nostrat és l’autoengany; anar vivint d’infundades il•lusions que el catalanet va substituint així que la realitat les va desmentint implacablement, i qui dia passa any empeny. L’altre dia algú em deia que d’aquí a un parell d’anys els votants de CiU s’adonaran que els han enredat, i serà el moment en què per fi aquest poble enfilarà cap a la independència. Davant la meva estupefacció, no em vaig estar de fer-li un parell d’òbvies observacions. La primera era per quina raó ell creia que ara sí que anirà de debò i en canvi el 28-N la cosa va anar només de fogueig. Més que res, perquè resulta incomprensible tenint en compte l’experiència de 23 anys d’”ara no toca”. I la segona observació era quin partit creia que votaria la gent, per fi il•luminada, per canalitzar l’independentisme massiu que pronosticava. Curiosament, però, no em va respondre, tret que considerem una resposta la no menys curiosa reacció d’acomiadar-se’m al•legant tot d’una tenir molta pressa. Ep, val a dir que no sense abans dedicar-me un condescendent somriure pel meu incorregible “pessimisme”, perquè ja se sap que estigmatitzar sempre és més fàcil que argumentar. En fi, el que apuntava: vivim en una llar d’infants anomenada Catalunya.
Ara tenim que el president Mas marca paquet independentista —perdó, “sobiranista” en llenguatge CiU— els caps de setmana, quan es treu la corbata, i tot per acontentar la trepa llarga de babaus “sobiranistes” que van votar el seu partit. No sentiu com riuen des de Madrid? Quines riallades, tu. Ara entenc la causa dels moviments sísmics que hi ha hagut aquests dies en algunes comarques catalanes. I per altra banda, tenim les inefables “boutades” de SI, que de tant en tant llança un foc artificial per generar notícia, com ara ha estat la comparació que ha fet el Solidari Strubell entre la Pilar Fernàndez Bozal i la no menys inefable Rosa Díez. Res, estèrils cops d’efecte per tenir, per la seva banda, contenta i enganyada la parròquia Solidària, cosa que de fet no costa gaire: el mateix que costa entretenir un nadó perquè no emprenyi.
Així les coses, mentre els polítics van entretenint els catalanets i els catalanets es van entretenint entre ells amb autoenganys i foteses diverses, van passant els anys. Va passant el temps, i el temps és justament el principal aliat d’Espanya pel que fa a la nostra assimilació. Espanya, que, a diferència dels catalans, ho sap perfectament i actua en conseqüència amb la impagable col•laboració dels polítics d’aquí, a qui mai no agrairan prou els cretins serveis prestats. I és que la gravetat de la qüestió no és tant el temps malbaratat sense ser independents, sinó el temps miserablement regalat al veí, i que li permet la progressiva espanyolització de Catalunya. I el temps és cada cop més or, tal com ho indica no només l’accelerada agonia de l’ economia catalana, sinó d’una manera encara més evident, pel que fa a la visualització de la relació causa-efecte, el retrocés a marxes forçades de la nostra llengua. Quatre anys més de dependència d’Espanya com ens assegura CiU són letals per a Catalunya. Definitivament letals. Tant com ho va ser el tripartit amb la seva inepta Esquerra, aquell tonto útil en el seu paper de coartada catalanista. Letals, i no cal ser endeví per saber-ho. Perquè ja no és només a Barcelona; fins i tot a Girona, l’espanyol ja supera el català al carrer. D’aquí a quatre anys, ni t’ho explico. I d’aquí a vuit, com qui diu ja no hi haurà ningú per explicar-ho. I com que ja no tinc res més a explicar, aquest serà el meu últim article.
Gràcies a alguns, i ai!, em sap greu haver de dir que us bombin a uns altres.
