De com els catalans eviten la independència

En Jeroni Rañé, jugador de la selecció catalana de futbol platja, ha estat expulsat de l’equip per lluir una samarreta que deia “ells van guanyar la guerra, nosaltres guanyarem la pau”. El més divertit de tot és que l’expulsió no ha calgut que la fessin els espanyols, sinó el vigilant del gueto Raül Sus, president de la federació catalana i, curiosament, alhora vocal d’aquesta mateixa federació dins de la federació espanyola. La cosa surrealista queda, però, clara: la federació catalana forma part d’una nina russa anomenada Espanya, però naturalment la catalana no és la nina més gran, l’única visible, sinó que resta invisible encaixada en algun lloc a l’interior de la nina gran, al seu torn vés a saber si encaixada entre altres nines invisibles. I com que les coses són així, el botiflerot Sus s’encarrega de mantenir la invisibilitat de la selecció catalana i, doncs, de Catalunya, home d’ordre com és. I tot perquè el seu número de compte corrent com a guardià del gueto no desaparegui de sobte i es faci invisible, així com per evitar que es facin també invisibles les tustadetes espanyoles que rep a l’esquena, home pràctic com és. Per si fos poc, poble pràctic com també és el català, per aconseguir la independència que diu voler desitjar no se li acut res més que mantenir al càrrec de president de la selecció del país a un botifler com el tal Sus. Dec ser jo que no hi entenc. Dec ser jo que desconec, pobre de mi, l’estratègia oculta catalana per aconseguir la independència. Deu tractar-se d’una sibil·lina “estructura d’estat” que la meva limitada ment no arriba a comprendre.
 
M’intriga molt com va anar la cosa. Es veu que després que Rañé mostrés la samarreta, el guardià del gueto no va trigar ni cinc minuts a entrar al vestidor i expulsar el jugador de la selecció, i es va expressar en aquests termes: “pallassades, les mínimes. Aquí mano jo”. Ostres, no entenc res de res. Per una banda, és comprensible que un pallasso com Raül Sus trobi inconcebible que algú altre li faci la competència en matèria pallassa, cosa que explicaria el seu enuig i la consegüent expulsió del jugador Rañé. Fins aquí, la cosa és coherent. El problema és quan diu “aquí mano jo”. Curiós. Què entén ell per “aquí” i per “manar”? Suposo que quan diu “aquí” es deu referir al vestidor, o vés a saber si als límits del plafó de la dutxa on es dutxava en Rañé quan el guardià del gueto va decidir expulsar-lo, impacient com estava per fer-ho. I “manar”? Perquè és evident que el guardià del gueto no mana ni al gueto Catalunya que vigila, de la mateixa manera que un gos no mana al jardí del seu amo Espanya, per més que allà no hi entri cap gat, per més que li permetin passar-se el dia bordant, remenant la cua i rosegant ossos, i per més que després el premiïn amb carícies al cap i una mica de dog chow.
 
Però és que, per acabar-ho d’adobar, no entenc per què el guardià del gueto Sus es molesta a mentir dient que allà manava ell. No li calia, coi. Només li calia dir que expulsava el jugador Rañé per imbècil, i així la cosa hauria estat clara i justificada. I és que només a un imbècil se li acudiria dur una samarreta dient que “ells van guanyar la guerra, nosaltres guanyarem la pau”. Jo no només hauria expulsat a Rañé de la selecció, sinó que li hauria clavat un clatellot abans i després d’expulsar-lo. Des de quan la humanitat ha guanyat la pau? No cal ser historiador per saber que, quan hi ha un mínim d’interessos pel mig, la llibertat sempre s’ha guanyat amb més o menys violència sigui de la mena que sigui, i la majoria de vegades val a dir que amb sang a dojo. La resta és tocar la flauta. Però és que, a sobre, com se li acut al carallot d’en Rañé parlar de guanyar la pau tenint davant Espanya? ¿No sap en Rañé que España no sap ni què significa la paraula pau, i que la seva obtusitat li impediria fins i tot buscar la paraula al diccionari, i ja no et dic res de després entendre’n l’entrada? ¿No és l’expulsió mateixa del jugador Rañé la prova evident de la violència quan es tracta d’Espanya, i que els catalans només podrem guanyar la pau a través de la guerra? Ep, i quan dic guerra no em refereixo necessàriament a les armes, sinó a la inevitable ruptura que suposaria una DUI, l’única via que tenim els catalans, i per tant una via violenta, perquè una ruptura sempre és més o menys violenta, igual que sempre és més o menys violent operar, passar pel quiròfan.
 
Ah, una altra qüestió que m’ha cridat l’atenció aquests dies és la difusió mediàtica, amb el consegüent suport dels catalanets, que va rebre la nedadora Roser Tarragó, i la menor difusió que ha rebut el cas del futbolista Jeroni Rañé. S’entén, però. Mentre que la Tarragó va ser “expulsada” de la selecció espanyola per independentista, en Rañé va ser expulsat de la selecció catalana per independentista. És a dir: mentre que la Tarragó és una botiflera que després es fa dir independentista, en Rañé és un català independentista conseqüent, i això els catalans, inclosos la majoria dels que es fan dir independentistes, no li perdonen, i en aquest cas opten per callar per no quedar en evidència. Natural. En un país malaltís, en un país papanates, infantil, covard i per tant inconseqüent com aquest, la coherència, la dignitat en la fermesa és vista com una amenaça i no com un valor a defensar. En un país bocamoll com el català, molesta la persona coherent que excel·leix en la seva fermesa perquè suposa un mirall que reflecteix les vergonyes del país, i per tant cal silenciar-la. Ei, però tranquils, que ara els catalans s’han inventat la rifa catalana, un recurs en principi intel·ligent i patriòtic, però que t’adones que naturalment no ho és gens quan analitzes les raons per les quals ara se’ls acut tot d’una la idea. La rifa catalana no té res a veure amb el convenciment patriòtic ni amb cap projecció de país, sinó amb la desesperació d’aquesta Comunidad Autónoma de Cataluña mediocre, d’aquesta vulgar regió incompetent que s’ha trobat a sobre la misèria creixent que patim. Altrament, la idea se’ls hauria acudit i l'haurien tirada endavant fa anys. Però és clar, fa anys hi havia vaques grasses, ni que fossin un miratge, i als catalans els era indiferent ser esclaus d’Espanya. Ara no, ara amb la butxaca buida es veu que s’han tornat de cop patriòtics i treuen de cop i volta l’estelada. Ai senyor.
 
Però mira, això de la rifa catalana, a banda d’evidenciar que no hi ha pebrots per aprofitar l’invent i rebentar la loteria de Nadal i del Niño fent-hi coincidir la rifa catalana, i per tant d’evidenciar un cop més que el procés indep… sobiranista és una mentida per anar entretenint la gent a l’espera del miracle de temps millors, aprofitant la cosa proposo una idea que ens aniria de conya i suposaria tirar endavant una DUI el dia després mateix de la rifa. Mireu, proposo arreglar la rifa i que es reparteixin el premi entre tots els botiflers i espanyolots de casa nostra, consistent a enviar-los a Playa Bávaro o a la Riviera Maya, que segur que amb l’exquisit mal gust que tenen els encantarà anar-hi, i amb una mica de sort no tornen perquè se’ls hauran cruspit els taurons. Ah, però no. La proposta entenc que no serà acceptada per massa compromesa: m’oblidava d’un detall, i és que els catalans són els primers a no voler la independència.
 
Ricard Biel