En uns moments d’immensa desafecció política com els actuals, cal valorar en la seva justa mesura la decisió de la diputada Marina Llansana de renunciar a ser present a la cambra catalana en la propera legislatura.
Són mals temps per dedicar-se a la política. I més a Catalunya. Mai com ara els que gestionen els afers de la cosa pública són vistos amb tanta suspicàcia per causa del descrèdit general en que el món polític ha caigut per constants i repetits casos de corrupció i nepotisme. Un descrèdit on –val a dir-ho- han contribuït alguns i algunes senyories de diferents formacions que es troben còmodes a Espanya, i que corren el risc d’aparèixer momificats al seu escó, o d’altres que no els tancarà el taüt perquè hauran volgut endur-se la poltrona a la tomba. Per això sobta tant que una bona parlamentària, jove però experimentada, amb nivell i projecció mediàtica, decideixi cloure una etapa emocionant per centrar-se en la seva realització personal i professional fora de la política.
I marxarà sense fer soroll però per la porta gran, sense enemics que n’hagin propiciat la caiguda ni per discrepàncies en el projecte. Marxa perquè entén la política com una vocació de servei on hi ha dedicat els millors anys de la seva vida i, com aquell bon jugador que està en ratxa però no vol pecar d’ambiciós, fa espetegar les cartes i mentre per sorpresa de tots s’aixeca de la partida, diu: “que talli un altre”.
Consumat el seu voluntari sacrifici en pro de la renovació, ja ningú podrà dir que els homes i dones d’Esquerra són iguals a la resta de polítics. Els republicans demostren mitjançant la Marina Llansana que en política també es pot ser honest, rigorós, íntegre i capaç. Els que hem tingut el privilegi de col·laborar al seu costat en donem testimoni fefaent.
Pels que estiguin una mica versats en història clàssica, la grandesa del seu gest ens recordarà a la del mític Cincinat, que després de salvar Roma dels seus enemics va refusar tots els honors, abandonant la política per tornar a agafar l’arada i seguir llaurant la seva finca.
Potser ara mateix encara no hem arribat a copsar la transcendència de la seva decisió. El buit que deixarà com a referent d’ERC no serà senzill d’omplir, tot i que el partit no va faltat de quadres fiables. Alguns amics ja parlen d’organitzar-li un homenatge. D’altres pensem que el millor reconeixement a la seva breu però intensa trajectòria seria que el seu nom tanqués de manera simbòlica la llista per Barcelona en les properes eleccions al Parlament. En tot cas, el que és segur és que hi haurà un abans i un després d’ella en la manera d’entendre la política al nostre país. Moltes gràcies per tot, Marina!
Josep M. Vall
Secretari d’Estudis i Programes d’ERC-Eixample
