D’aquí a 4 dies més policia, més beneficència i res més

En la primera legislatura del PSOE la despesa social va créixer lleugerament a remolc de la conjuntura econòmica, perquè les polítiques fiscals aleshores ja afavorien els rics i no es combatia el frau. Iniciada la crisi, l’esquerra espanyola va haver de triar camí. I optà per reduir la despesa social (un diferencial de més de set punts -més de 70.000 euros- de la mitjana europea) i superar la crisi a través de l’estrangulament del crèdit, la bancarització de les caixes i l’afebliment i/o privatització de les estructures públiques que caracteritzen l’estat social. La recepta Merkel ha fet forat i obre la porta a la refundació de les relacions sòcio-laborals i a paisatges postcrisi, en què l’èxit social dels individus es mesurarà per haver aconseguit o no l’accés a l’educació, a la sanitat i a l’habitatge.
Les retallades socials anuncien la dualització de la societat i el campi-qui-pugui, que no pas la selva (encara) perquè la policia i la beneficència ja actuaran com a estabilitzadors suficients. Però ja n’hi haurà prou per allunyar-nos més de l’alliberament nacional: l’espanyolisme reforçarà el discurs de la urgència de muscular l’Estat (“unidad de mercado” i “reducción del gasto autonómico”) i CiU, còmplice actiu des del Govern de la descohesió de la societat catalana, pretendrà fer creure a la catalanitat que amb les classes mitges altes mínimament satisfetes ja n’hi ha prou per alliberar-nos nacionalment.
Assimilacionistes de sempre els uns, botiflers postmoderns els altres.