Fa pocs dies s’anunciava quelcom que ja era sabut per moltes persones: una bona part del cost del rescat bancari (aproximadament un 80% dels 60.0000 milions d’euros que des de l’Estat es van transferir als bancs) no es podrà recuperar. Aquest és un dels macabres balanços que ens deixa aquest cicle de reajustament del capitalisme que se’ns ha presentat amb el nom de “crisi”, i que no ha deixat de ser un atac massiu als drets individuals i col·lectius conquerits en períodes històrics anteriors, així com un assalt descarat als recursos econòmics públics.
Un dels pilars fonamentals que sustenta el govern del deute, l’eina pel qual el capitalisme financer genera beneficis, és la pràctica i l’exercici de les portes giratòries, les quals comuniquen directament l’àmbit empresarial amb la majoria dels partits polítics i el món de la política. Aquestes portes no només són un dels mecanismes pels quals determinats sectors empresarials defensen llurs interessos, sinó que és una de les principals vies d’accés dels poders empresarials i financers a les institucions de govern dels Estats amb l’objectiu d’emprar aquests per salvaguardar els seus negocis privats (com el cas dels bancs), a la vegada qye es construeixen relats que defensen la necessitat del rescat de les entitats bancàries com una mesura necessària per salvar els estalvis de la gent.
En el cas del rescat bancari el balanç final pel què fa l’assumpció de responsabilitats ha estat nul: no s’han depurat responsabilitats en els àmbits polític, econòmic i bancari. Les condicions per a que es torni a repetir un escenari de fallida econòmica continuen sent els mateixos, sobretot degut a què per part de les institucions de control no s’ha establert cap mecanisme per evitar que les pràctiques del passat es tornin a repetir.
Avui, com ja va passar fa uns anys, els poders polítics continuen sense anar a l’arrel dels problemes, es continuen plantejant tímides intervencions que es manifesten del tot insuficients per defensar els drets de les persones per damunt dels interessos d’uns pocs. Se’ns diu que no és democràtic intervenir uns mercats a on es mercadeja amb els nostres drets i que es guien per la lògica de la competitivitat, el guanyi i el benefici. Només cal veure que està passant amb l’augment dels preus dels habitatges de lloguer: per damunt del dret que tenen les persones a accedir a un habitatge es privilegien els interessos d’uns propietaris que volen treure el màxim benefici possible dels seus bens i immobles. I també veiem que passa amb el turisme: des del sector turístic es conceptualitza l’espai públic com un immens producte que s’ha de vendre, excloent dels espais públics amb potencial turístic a tota aquella gent que habita el territori i que no aporta “valor afegit”, a la vegada que s’atrau a turistes procedents del mercat global i amb més poder adquisitiu. De nou la lògica del guanyi i el benefici.
En defensa del suposat dret que tenen uns quants per treure el màxim benefici possible de les nostres vides opera una ideologia que normalitza determinades pràctiques (com les denunciades) per atemptar contra el drets que tenim a poder accedir a un habitatge digne i a un preu raonable, a poder rebre una educació gratuïta i de qualitat o ser atesos per una sanitat universal, gratuïta i de qualitat. En el mosaic ideològic monocolor del capitalisme per contra se’ns venen miratges parlant-nos d’economia en colors, presentant-nos aquesta realitat com l’estat natural de les coses, posant-se en dubte les intencions reals de determinats sectors independentistes d’ajornar el debat sobre el contingut d’una eventual República catalana.
No té cap lògica que ens vulguem independitzar de l’Estat espanyol argumentant que ho volem fer en part per les males praxis que des del mateix s’han desenvolupat i en canvi no hi hagi un compromís inequívoc per part del independentisme des del minut zero que determinades pràctiques, no tindran cabuda en la futura República catalana. L’ajornament de debats com aquests no fan sinó que perjudicar la causa del sí a les portes del Referèndum.
Per tot plegat se’ns fa del tot necessari que davant de tota la ferum procedent de les clavegueres de l’Estat hi hagi, per part dels partits polítics defensors del sí, el compromís necessari per donar contingut a la independència amb lleis que evitin, per exemple, rescats bancaris que serveixen per socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis o que consagrin el dret a l’accés a l’habitatge no en el preàmbul del text constitucional sinó en l’articulat establint mecanismes que permetin establir l’ús social de l’habitatge. Del compromís del independentistes amb mesures com aquestes i d’altres, per evitar per exemple les portes giratòries, dependrà no només la victòria del sí, sinó fins i tot la implicació de bona part de la població catalana en la defensa dels resultats del Referèndum a l’hora de fer efectiu el mandat que ens ha de permetre construir aquesta nova institucionalitat en forma de República.
