Darrerament hem tingut dos exemples de planificació i gestió desastrosa per part del govern espanyol, un govern ‘carpe diem’ tradicionalment curt de vista, lent de reflexes, incompetent i mancat de tota visió a curt, mitjà i llarg termini. El tema ben conegut per tots de l’aigua i el transvasament de l’Ebre n’és un (amb els titelles que tenim a la Generalitat d’espectadors de luxe), la crisi econòmica que flota com un núvol de tempesta a punt per inundar-ho tot és l’altre.
El nefast d’en Solbes acaba de rebaixar les seues expectatives de creixement del país (del qual desgraciadament encara formem part) del 3,1% que pronosticà abans de les eleccions al 2,3%. Això, senyors, vol dir que la paraula ‘mentida’ continua inherentment lligada a la tribu socialista, en un parell o tres de mesos no pot donar-se aquesta revisió a la baixa tan bèstia. Pels que no estan familiaritzats amb la nomenclatura econòmica, només dir-vos que aquest 0,8% es tradueix com uns 8 Bilions i mig d’euros, poca cosa no? Però la rebaixa continua sent irreal, junt amb la del banc d’Spain que pronostica el 2,4% queden lluny del BBVA, entre 1,7 i el 2,2%, FMI el 1,8% i l’Economist l’1%. Això vol dir que en tres o quatre mesos tornarà a sortir en Solbes a rebaixar la previsió de creixement entre 0,5 i 1,5 punts percentuals més i es quedarà tan ample.
I tots aquests números què volen dir? Estem davant d’una crisi important? una simple crisi passatgera? una desacceleració? Bé, això és un punt complicat. Molts diran que no hi ha crisi mentre no hi hagi decreixement, però perdre entre 2 i 3 punts percentuals respecte l’exercici anterior (2007 = 3,8%) és una situació molt greu sobretot perquè les repercussions també seran molt fortes a nivell social: atur, marginalitat, delinqüència, etc. Anem a fer un breu anàlisi de l’economia espanyola de la darrera dècada.
Durant el període 1997-2007 Spain ha crescut a un ritme mitjà del 3,8%, dada que seria extremadament positiva si no hagués estat perquè aquest creixement s’ha basat en tres pilars que ara trontollen de manera molt perillosa: la construcció, el turisme i les ajudes de la Unió Europea. El futur no seria tan dramàtic si els governs espanyols haguessin estat capaços d’anar substituint aquests tres pilars claus de sosteniment un a un i gradualment, però la conjuntura econòmica actual i mala gestió del govern han fet que tots tres s’esfumin al mateix temps.
La construcció ha arribat fins i tot més enllà d’on podia haver arribat perquè ha gaudit del beneplàcit dels governs espanyols (s’han arribat a construir més vivendes que a Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia junts). Amb un increment de preus prop del 200% durant el període 1997-2007 i un rati d’endeutament de les famílies que ha passat del 50% al 135% ha arribat l’hora de la correcció i aquesta serà forta.
El turisme ha tocat sostre, la inflació alta i continuada i un euro extraordinàriment fort fan que Catalunya i Spain hagin perdut competivitat exterior, el nombre de turistes procedents de països amb monedes lligades al dòlar està baixant molt i el turisme interior cobra 1000 euros, té quotes d’hipoteca i lletres de cotxes a pagar, i a més a més uns quants es quedaran sense feina.
Pel que fa a la dràstica reducció d’ajudes procedents de la UE, com a conseqüència de l’ampliació cap als països de l’est que seran ara els principals receptors d’ajuts econòmics, només citaré que el Programa de Desenvolupament Rural per al període 2007-2013 ha sofert una reducció del fons aportat per la UE del 40% respecte el període 2001-2006.
Així doncs amb aquests tres suports eixugant-se més o menys ràpid la crisi sembla inevitable, i la recuperació està llunyana degut a que el canvi de model productiu no es veu per enlloc. Com tots sabem ja no es pot competir amb una indústria de poc valor afegit basada en la mà d’obra barata, d’ara endavant s’haurà de competir en sectors amb més tecnologia incorporada i més valor afegit, això no només vol dir incentivar l’entrada d’empreses de sectors més avançats com el químic-farmacèutic o el tecnològic i informàtic, sinó també invertir en educació a tots els nivells, tenir un capital humà format i amb garanties d’èxit és clau. Paral.lelament també invertir en R+D, però en R+D del què les empreses en poden treure profit, invertir en estudis sobre la flora i fauna del Montsec o estudis sobre la vida i miracles dels Íbers no creen valor afegit. A la vegada també s’ha de potenciar el binomi universitat-empresa i millorar les condicions dels investigadors així com incrementar-ne la quantitat.
Tot això és el que s’havia d’haver fet fa uns anys i encara no s’ha fet perquè els governs socialistes i populars s’han dedicat a contemplar i aprofitar-se també d’un creixement impulsat artificialment per les tres claus que us he assenyalat anteriorment. No es pot canviar de model productiu d’avui per demà i els resultats positius sovint tarden 10 o més anys a aflorar. Però com he dit, l’espanyol és un govern ‘carpe diem’ que es dedica a canviar les teules del teulat cada cop que se’n trenca una en lloc de planificar-ne una reforma a fons i deixar-lo com a nou, com ho demostra el fet que han estat felicitant-se pel superàvit obtingut en els darrers anys enlloc d’utilitzar-lo per amortir o evitar la crisi i avançar cap al nou model productiu. Ara però, potser enlloc de trobar unes quantes teules trencades es trobaran el teulat sencer a terra, i tornar-lo a pujar serà una tasca feixuga i llarga, inassequible per la cort d’inútils que es dediquen a portar les rendes d’Spain.
Mentrestant, com estan els puntals (polítiques monetària i fiscal) que haurien més o menys d’apuntalar el teulat per a que no caigués?
1- La política monetària es va perdre amb la creació de l’euro passant en mans del Banc Central Europeu (BCE), i ara per ara un baixada de tipus que estimularia l’economia sembla impossible estant el seu president (JC Trichet) més pendent de controlar la inflació que de salvar una economia que representa poc més del 10% de la totalitat de les economies europees, adicionalment la crisi financera internacional arrel de la crisi subprime tampoc ajuda per la desconfiança regnant en el sí del mercat interbancari que ha dut l’euríbor al 4,9%. Amb l’euro també s’ha perdut la possibilitat de devaluació de la moneda, opció utilitzada en ocasions anteriors amb la pesseta.
2- La política fiscal encara està totalment en mans del govern però està sent utilitzada darrerament de manera errònia perquè s’han centrat en la política de ‘xec’, que tans bons rèdits electorals dóna, enlloc d’instaurar un altre tipus d’incentius fiscals menys populars però més efectius a mitjà i llarg termini.
Així doncs, el panorama és molt negre, molt més negre del que pinten moltes previsions, sobretot les intencionadament esbiaxades del govern d’Spain, un govern que demostra un falta de planificació i anticipació molt preocupant però que menteix i manipula com mai ningú ho ha fet abans, un govern totalment incapaç de confeccionar un pla de gestió i sortida de la crisi que tenim a sobre i que es manifestarà durant els propers anys de manera força severa, de fet encara no admeten la possibilitat d’una crisi.
Una crisi que no només serà econòmica sinó també social, què en farem dels 2 milions d’immigrants legals i 1 milió d’il.legals la majoria treballadors de la construcció i el turisme quan es quedin sense feina i totalment desemparats perquè no gaudiran ni de la protecció de les administracions ni del nucli familiar? Què passarà amb els agricultors i ramaders quan desapareguin totalment les subvencions rebudes els darrers anys i els preus en origen continuin ridículament baixos com fins ara? Com recol.locarem tota la gent que directa o indirectament perdran la feina pel crack de la construcció (comercials immobiliaris, paletes, fontaners, fusters, pèrits, agents de banca especialitzada, arquitectes, administradors, etc) si no hi ha cap altre sector que els pugui absorbir?
Amb tot aquest panorama, si encara trobeu algun optimista pel carrer recordeu-vos d’allò que diuen que un optimista és un pessimista mal informat. I no dubteu que la foto amb la que il.lustro l’article serà cada dia més i més freqüent arreu. Sóc ateu confessat i convençut, però una ajuda divina no aniria malament vist lo que hi ha a les administracions catalanes i espanyoles. Uns tindran la sort de posseir un paraigua, altres hauran d’espavilar-se com puguin amb una simple caputxa, però molts acabaran totalment xops… i el sol tardarà a sortir.
