CUP al no res

Passejant per l’Eixample em trobo amb un cupaire de primera hora. Abans de la CUP havia passat per la PUA i una casa okupada de Gràcia que en el seu temps va ser niu de sonats aldarulls. Coneixedor de les seves simpaties chavistes li dono el condol per les eleccions veneçolanes del 6-D. Està rabiós contra l’imperialisme americà i, com si JxSí tingués la culpa de la derrota de Nicolás Maduro, conclou la conversa amb una mitja rialla: “i no us penseu que farem president al cabró del Mas”.
És el mateix assistent al conclave de Manresa que m’havia confessat fa poc que va votar contra Mas. Perquè –diu- a la CUP no li fa por anar a unes noves eleccions, si s’escau. A JxSí en canvi sí, malgrat el que públicament digui Mas i l’entorn convergent. També m’apuntava que si el procés cau no seria cap drama perquè en realitat aquest procés no és exactament el “seu”: els objectius socials i de model econòmic de JxSí disten molt del socialisme autogestionari al qual ells aspiren. A més, creuen que la ruptura democràtica amb l’estat espanyol únicament serà possible sota el lideratge de l’extrema esquerra anticapitalista.
A dia d’avui la investidura de Mas sembla difícil, tot i que no impossible. Si després de la marató negociadora la CUP segueix sense voler investir Mas, JxSí estaria en zugzwang i només podria evitar eleccions presentant un candidat alternatiu que, al seu torn, causaria greus convulsions internes a la coalició. Aquesta estratègia de desgast del company de viatge per part dels cupaires també té el punt de mira posat en la representació sobiranista a Madrid. De moment ja han frustrat que JxSí pogués tenir un cinquè senador autonòmic i, com que no es presenten a les eleccions espanyoles i impulsaran l’abstenció política activa per fer realitat, com una profecia autocomplerta, el que alertava fa poc Joan Tardà: que si no hi havia acord al Parlament la frustració entre el sobiranisme seria tan gran que el 20-D no aniria a les urnes ni el tato. Ja ho deia Lenin: “com pitjor, millor”. La CUP té la lliçó ben apresa.
Abans de la campanya electoral ja vaig avisar que a JxSí només li serviria la majoria absoluta per tirar endavant amb el full de ruta previst, que passava sí o sí per la investidura de Mas. Que no es podia esperar que la CUP hi votés a favor ni tan sols que s’abstingués en la votació. Primerament perquè ja ho van anunciar en precampanya i, en segon lloc, perquè entre alguns cupaires pesa més una malentesa “consciència de classe” que el patriotisme. Com és sabut, un grapat dels actuals quadres de la CUP provenen de l’extinta PUA (Plataforma per la Unitat d’Acció) tristament recordada pels insults i agressions contra militants d’Esquerra Republicana i Estat Català al Fossar de les Moreres o al Pi de les Tres Branques. Aquells que als anys 90 apallissaven brutalment altres independentistes solament pel fet de no combregar amb el comunisme no es pot esperar que ara facin confiança a Mas, a qui consideren un dels seus principals enemics de classe. Naturalment i sortosa la CUP no és la PUA però el expuaires, gairebé tots enquadrats dins Endavant-OSAN, constitueixen el nucli més intransigent i dur.
Així, trobem que fan propostes estrambòtiques com investir president a Carles Viver Pi-Sunyer. Com que tot i anar a la llista havia quedat fora del Parlament, volien que dimitís el diputat Jordi Cuminal (CDC) i després que renunciessin a l’acta tota la resta de candidats de JxSí –un total de 37- fins que Viver entrés. Els negociadors de JxSí primer es pensaven que era una broma… però no! Aquestes són les fórmules “imaginatives” que proposa la CUP per fer gabiejar a JxSí.
També sorprèn que just el dia després de que en assemblea hagin negat la investidura de Mas facin com veure que deixen alguna porta oberta a seguir negociant. Aquests missatges contradictoris són pura tàctica perquè els cupaires saben que, quant més s’allargui aquesta comèdia, més pressió interna hi haurà dins JxSí, que no constitueix un bloc polític homogeni.
Si finalment Mas no és president haurà finit una fase, una etapa. Un altre procés pot seguir sense ell però ja mai res serà igual. Si no hi ha acord entre JxSí i la CUP, s’albira una fractura dins el sobiranisme semblant a la que hi va haver entre CiU i ERC arrel dels tripartits. Portàvem anys mobilitzant-nos per a que “el món ens mirés” i quan ho fa, al moment decisiu, col·lectivament no sabem estar a l’alçada. Com bé ha dit l’historiador Agustí Alcoberro: “El país i la seva classe dirigent tenen tics adolescents molt forts.”
I una darrera prova que la CUP ens porta de cap al no res: no només alguns dels seus capitostos han refusat donar suport a ERC, una força d’esquerres i independentista, sinó que recomanen, si es vol votar, fer-ho per En Comú Podem. I qui vulgui entendre, que entengui.