Això és el que diuen ells, els del PP, que ho havien anunciat. Crec que a part del grupuscle del qual formen part persones que volen viure aquí com a colonitzadors i conqueridors, és a dir, que pensen que ens han d’evangelitzar i ens han d’impregnar de la seva superior civilització, la seva millor cultura i la seva més parlada llengua, i que és inconcebible que una persona que parla una llengua dominant s’hagi de veure obligada a aprendre una llengua inferior. Doncs, a part d’aquests, d’uns quants integrants del Govern, un dels quals ha manifestat obertament que es nega a usar la llengua dels indígenes, crec que eren pocs els votants del PP que coneixien la repressió que es duria a terme, si guanyava aquest partit.
També coneixíem l’amenaça els votants d’altres partits indígenes que com és natural defensam la llengua i la cultura del país, de la nació. Però no hi podíem fer més que denunciar-ho de totes les maneres possibles i oposar-nos-hi. Des que el Govern de José Ramón Bauzá comanda es pot dir que no ha fet res per a eliminar la crisi: ens han baixat o paralitzat els sous, han retallat els serveis públics que conformen l’estat del benestar i els aturats tendeixen a pujar en una línia que apunta cap a l’infinit. Però això sí, des d’aquell dia no han fet més que actuacions repressives contra la llengua catalana: suprimir ajudes a la premsa en català, la premsa forana subsisteix gràcies a l’esforç de moltes persones que fan feina perquè pugui continuar; el Diari de Balears ha hagut de demanar ajuda al diari Ara per poder subsistir; eliminen els diaris en català que arriben del Principat a alguna de les seves biblioteques, mentre hi fan arribar el diari d’extrema dreta La Gaceta; suprimeixen cursos de català per totes bandes, reciclatge, cursos per a adults; suprimeixen assessors lingüístics; lleven les pel·lícules i les sèries en català d’IB3; inventen els premis Ciutat de Palma en castellà; es posen a fer lleis per a suprimir que el català sigui un requisit per a la funció pública, eliminant articles i retallant les lleis i decrets que ho impedeixen, lleis fetes quan governava el mateix partit i votades per unanimitat, com la Llei de Normalització Lingüística; amenacen d’expedientar el batle del PP de Manacor per haver votat en contra que llevin el requisit del català als funcionaris; amenacen de manera encoberta els batles d’Inca i de sa Pobla, que havent anticipat que votarien en contra d’aquesta supressió del requisit, després hi voten a favor i es nota que la repressió i les amenaces de dalt han fet el seu efecte; imposen la lliure elecció de llengua per intentar atacar la immersió lingüística; intenten potenciar l’anglès a l’escola a costa de fer perdre pes al català; rebutgen de convocar la reunió dels integrants del Consell Social de la Llengua Catalana; declaren que el que fan és bilingüisme i igualar les llengües; que no volen que la llengua catalana sigui un obstacle a bons professionals; i un llarg etcètera d’excuses i mesures, totes les que poden i més, per a reprimir una llengua que encara es troba a anys llum de la seva normalització, i que intenten pegar-li una estocada de la qual no es pugui recuperar.
Han pogut aturar la reacció dels seus, segurament amb amenaces de perdre oportunitats de pujar amb l’ascensor partidista, però no han pogut aturar la indignació de moltes persones de bona voluntat que no volen esser esborrats de l’univers quan formen part d’una de les llengües i cultures més importants del món. Si n’hi ha més de 5.000, de llengües, i es troba entre les 100 primeres, encara que no té estat que li doni suport, i el que té li va en contra, no queda més remei que afirmar que és necessari que sigui defensada per les persones que formam part de l’única comunitat lingüística que existeix aquí. S’estranyen que existeixi tant de rebuig, ja que ells volen minimitzar allò que fan, perquè els ho deixin fer.
És per això que es van alçant veus per totes parts que denuncien aquesta repressió lingüística d’una manera o altra com les dels expresidents del Govern, ambdós del PP, Gabriel Cañellas i Cristòfol Soler, als quals no se’ls ha volgut fer ni una misèria de cas. Però ara ha sorgit un manifest dels Missioners dels Sagrats Cors, del qual us en transcric els quatre darrers paràgrafs:
“Qualsevol atemptat per a imposar una altra llengua o cultura fora del seu territori natural, és fruit d’una mentalitat violenta, encara que hom la presenti amb formes democràtiques i suaus. Consideram que un semblant tipus de raonament és d’encuny colonitzador, jacobí, arcaic, i impropi dels nostres dies.
D’aquí que demanem que la qüestió de la llengua, així com el projecte de l’educació, siguin objecte d’un gran consens, com a valors suprems dels col·lectius esdevinguts pobles. Que ja mai es converteixin en factors de política conjuntural, que malmena aquell patrimoni més íntim i vertebrador d’un poble.
Aquest poble és el que han vertebrat Ramon Llull, Turmeda, Santa Catalina Tomàs, els viatgers medievals a la Tartària o a Canàries, els consolats al nord d’Àfrica, així com els protagonistes de la industrialització moderna, en el segle XIX a més dels homes i dones de la Renaixença.
En definitiva, manifestam la nostra opció per sumar-nos a tantes persones i col·lectius, tan diversos, que se manifesten coratjosos per treure del debat polític aquells valors que són constitutius dels pobles de les Illes Balears, des de fa prop de vuit segles.”
Aquest contundent manifest que demostra que totes les protestes del poble indígena són reals i vertaderes han provocat que el portaveu de l’Executiu Rafel Bosch hagi manifestat que el considerava desafortunat, perquè parlava d’atemptat. És un atemptat contra la llengua catalana, contra el poble que la parla, contra el senyal d’identitat que hauria de protegir el Govern, que no fa més que reprimir-lo. Han eliminat la pau social que existia. Ells sabran perquè ho han fet. La Història els ho demandarà.
