La cara de la vicepresidenta en la roda de premsa de divendres afirmant amb aplom que s’acaben els patiments i que el 2014 ens enlairem era d’una professional. D’una professional de la faràndula. Un Govern que ha hagut de reconèixer que les previsions de baixada del PIB del 0,4% del PIB s’ha triplicat; que la pujada de l’atur és tres punts superiors al previst de 24 a 27%, no té cap credibilitat per fer les primeres afirmacions. La qüestió és molt més dolorosa vista des de la Comunitat Valenciana, les Balears i Catalunya on el deute i el dèficit fiscal crònic no són compensats per un alleujament asimètric dels objectius de dèficit. Com a gran anunci de la Soraya s’ha passat del 0,7% al 1,2%. És a dir per la societat catalana seria passar dels 4.800 de retallada als 3.800 Meur el 2013, superior a les del 2011 i 2012 sumades (3.269 Meur). Lluny del 2,3% que López-Casasnovas posava com a xifra raonable.
Continuem doncs, amb la metxa encesa acostant-se a la bomba. I ja sabem d’on ve la bomba. La Generalitat no té el control dels seus recursos ni dels seus impostos: Mentre genera un total de 36.000 M € (sense comptar Seguretat Social): 33.230 M en (Societats, IVA, IRPF i Especials, altres) que recapta l’Estat –un 92%-; 2.760 M en (Successions i Patrimoni, altres) que recapta la Generalitat –un 7% -; I tant sols només en disposa de 19.000M per elaborar el seu pressupost ordinari.
El pressupost de la Generalitat i el seu compliment depèn de les transferències del Govern de l’Estat. El Govern afronta una manca de tresoreria de gairebé 5.800 M anuals. L’Estat ofega i arrossega econòmicament Catalunya al pou de la misèria. I a darrera vindrà Espanya.
El deute total del sector públic de la Generalitat és de 52.278 M €. Segons els criteris del SEC’95 l’endeutament és de 45.792 M €. El pagament dels interessos del deute per al 2013 són de 2.100 M d’€.
El deute espanyol ha assolit el seu màxim històric des de 1910, pujant a 884.416 M el 2012 i representant el 84% del PIB. Malgrat ha pujat l’endeutament de les comunitats autònomes, el deute de l’Administració Central de l’Estat ascendeix a 760.262 M d’€ (el 86% del deute és estatal, i només el 14% correspon a les CCAA i ens locals). L’Estat ja ha hipotecat el 97% del Fons de Reserva de les pensions en deute públic espanyol (67.000 M€). El parlament Europeu va aprovar el 16 de gener l’Informe Pallone, sobre les Finances públiques en la Unió Econòmica i Monetaria 2011-2013, amb un ampli suport dels grups populars, socialistes, liberals i verds. Tal informe insta, en el seu epígraf 28 i en referència a l’Estat espanyol, que “els esforços de consolidació fiscal es reparteixin de forma justa entre les diferents administracions tenint en compte els serveis que presten”. Igualment, l’epígraf núm.30 del mateix informe Pallone demana als Estats “que prioritzin mesures d’ajust dirigides a la reducció de la despesa militar i a la compra de nou armament”. Cal recordar que l’Estat dedica 47M d’€ diaris en despesa militar, de forma que en tant sols 10 dies generaria un estalvi superior a la retallada de la paga extra als treballadors públics catalans. El 2012, l’Estat va gastar en defensa un 44% més del previst inicialment (9066M de 6316M previstos inicialment). I tan sols va executar un 54,7% del pressupost en R+D+I (2764M de 5050M pressupostats). Rajoy i Montoro han vist com la CE els ha revisat a l’alça el dèficit per segon any consecutiu. Un nou ridícul que ha vist augmentar el dèficit espanyol del 6,7% al 7%.
Mentrestant a Catalunya, 1. l'Espoli i el “deute fiscal” acumulat són: 16.409 M d’€ el 2009 (8,4% del PIB) i 289.724 M de “deute fiscal” acumulat des del 1986 fins a 2009. El 2010 l'espoli del 8% del PIB continua.
2. L’0fec fiscal comporta l’augment de l’IVA, l’IRPF i l’avortament dels impostos de la Generalitat per part de l’Estat. L’augment del tram estatal de l’IRPF i de l‘IVA significa una detracció de recursos dels catalans cap a l’Estat en temps de crisi, i impossibilita pujar el tram autonòmic donat que ja paguem el tercer tipus màxim més alt del món. L’avortament de l’Impost sobre la banca: 500 M no ingressats ni compensats. L´Euro per recepta i Taxes judicials, malgrat no estar-hi d’acord, en temps de drama social significa perdre 250 M d’€. Mentrestant les taxes espanyoles són vigents, i el soroll en contra no es sent a Catalunya…
3.Els deutes de l’Estat exigibles que no paga, i que no està obligat a pagar segons sentencia el TC. Arran de la instrumentació del FLA, l’Estat ha declinat el pagament de les DA exigibles (2.689M) i del Fons de competitivitat (1.450 M) adduint que ja està “pagant les factures de la Generalitat”
4.Els compromisos adquirits i no satisfetsen els Plans inversors de l’Estat en matèria d’infraestructures, sovint pressupostats i mai executats. (5.700 M)
5.Les deslleialtats del Govern de l’Estat: representen una merma de recursos per a la Generalitat, donat que és aquesta qui acaba pagant enfront una actitud gasiva i deslleial de l’Estat, a partir d’arbitrarietats i canvis de criteri sobtats en consensos i acords establerts. La llista és llarga i sovint desconeguda per l’opinió pública. Alguns exemples com els següents representen 725 M menys per a la Generalitat:
Àmbit | xifra | observacions |
Salut | 257 M | Reducció d’ingressos finalistes que la generalitat ha hagut de compensar |
Llei dependència | 235 M | Competència estatal que executa i paga la Generalitat. L’acord i pràctica anterior consistia en pagar a mitjes: per cada euro de la generalitat, l’Estat en posava un altre. |
Compensació Hisenda | 90 M | Compensació per menors ingressos a causa de bonificacions fiscals del Decret de 2010 sobre mesures de foment d’Inversió i Ocupació. |
Compensació Hisenda | 66 M | Desajust produït pels increments del tipus d’IVA entre el suportat i el repercutit per la Generalitat |
Interessos de demora a la Seg. Social | 77 M | Interessos de demora a la SS pagats automàticament a causa de l’endarreriment en els pagaments de l’Estat (transferència de menor import per aquest concepte) |
Fins aquí el primer capítol de dades recopilades dels números públics per un col.lectiu d’economistes crítics, als que transcric.
Personalment, insisteixo que escoltant el què deien i la cara que posaven els de la troika espanyola: Sáez de Santamaría, Montoro i De Guindos i coneixent quina és la realitat de les xifres i de la quotidianitat a Catalunya, a un li venen ganes de participar en un macro-escrache a la casta política madrilenya o de fugir corrents de la península.
article que es publica a Economia Digital de diumenge 28 d'abril