Crònica des del Perú: Via Catalana a Lima

“Agafo l'avió cap a Lima, amb l'entusiasme de qui emprèn una nova aventura, la Via Catalana a l'exterior. Visc i treballo a Tacna, una ciutat petita, agradable, envoltada pel desert d'Atacama, paisatges lunars i amb els Andes de fons; terra de frontera, de comerç, d'intercanvi, a cavall entre Xile i Bolívia. Un català passejant per aquestes contrades resulta tan exòtic com una alpaca pasturant pels Pirineus.
 

Som a 31 d'agost i l'endemà se n'organitza una de grossa a la capital peruana. Bé, grossa en termes relatius, perquè en una ciutat de més de 8 milions d'habitants una trobada d'un centenar de persones, per molt entusiastes que siguin, li fa més aviat pessigolles.
Un any més lluny de casa per l'Onze de Setembre, els motius òbviament aliens a la meva voluntat, la crisi… I en aquestes circumstàncies hi ha dues dates que fan recordar especialment el país que has deixat: Sant Jordi i la Diada. Enguany, però, el ressò d'aquesta darrera data és especialment tangible per la precipitació dels esdeveniments polítics dels darres mesos, la llibertat a tocar de les mans, el somni de tot un poble a punt de fer-se realitat. Un país en construcció, bastit sobre el solatge de tants anys, tantes lluites i tantes derrotes. Un nou país que serà millor que el que tenim, sens dubte.

La plaza San Martín de Lima, lloc triat per fer la cadena, podria recordar llunyanament la plaça Catalunya de Barcelona, d'urbanisme rectangular, envoltada de carrers fortament transitats, enmig d'un eixample d'orígens il·lustrats i amb una gran estàtua al centre representant l'heroi de l'alliberament de Perú, Xile i Argentina, José de San Martín. És diumenge i la gent circula amb més calma, els venedors ambulants no hi falten, hi ha qui vén ous de perdiu, hi ha qui et prepara un “sandwich” amb “anticuchos”, n'hi ha que fregeixen xurros o crispetes i altres simplement venen llaminadures industrials.

Un grup de gent s'aplega al voltant d'uns sonadors de caixa peruana, són catalans, els reconec per les estelades i les samarretes grogues de la Via. En pocs minuts ja en som més de cinquanta, es muntem dues paradetes, una d'embotits i l'altra de dolços. Finalment, després de moltes fotos i de fer temps esperant els triganers, comencem la cadena superant els 150 participants. Eufòria, crits de llibertat, ens agafem de les mans, envoltem la plaça i pràticament podríem envoltar amb dues rotllanes el centre. Sonen els Segadors, algunes llàgrimes d'emoció o de nostàlgia, ben bé no ho sabem. Acabant la darrera estrofa crits de  visca la terra. Els peruans deuen pensar que som un grup ecologista…

Mentrestant, entre fotos de record i enregistrament de missatges de suport per a la Diada, s'ha muntat una graellada de llonganissa catalana. Algun turista se'ns afegeix a la festa; expliquem als peruans curiosos la realitat catalana i els anhels de tanta gent per construir un nou país, més digne, més democràtic, més humà. Tenim dificultats per fer-nos entendre i per situar els Països Catalans al mapa. Ens confonen amb bascos, gallecs o fins i tot amb andalusos. La marca Espanya és potent, malgrat el desprestigi creixent.

Acaba la jornada amb un dinar que aplega els més incombustibles i, com no, veient el Barça-València.

No deixo d'envejar els peruans que s'independitzaren d'Espanya fa més de dos-cents anys. I no deixo de pensar alhora que vull un país més cohesionat i més democràtic que no pas el Perú actual. No voldria fugir del foc per caure a les brases. Ja cal que ens hi posem!

De tornada a Tacna el paisatge des de la finestreta de l'avió és desolat: boira, desert i clapes d'oceà Pacífic.

Tot l'èxit del món a la Via Catalana que l'11S unirà mà a mà una part del meu petit país.”

Robert Palomera