Fa una setmana, en el primer lliurament de la saga “Crispetes&pistrincs” – no hi haurà tercera part per ara – comentava, sense ser cap expert que consti, com es podia enfortir la producció àudiovisual, i més concretament en el cas de les pel·lícules, sèries i documentals catalans, si s’acaba amb el dèficit fiscal amb el qual l’Estat espanyol ens té tenallats.
Hores d’ara crec que ningú discuteix que pensar en produccions només per a consum dels catalans és massa limitat. No ho dic pas per allò tan malentès que diuen alguns com ara “el nacionalisme es cura viatjant” o “jo, és que sóc ciutadà del món i no un provincià”. No, no. No es tracta pas d’això. Ans al contrari. Els Països Catalans són on són en el planeta, ens ha tocat la vora de la Mediterrània i no tenim riqueses naturals per explotar, això si no considerem la bellesa del país com una riquesa natural. Bé, ja m’enteneu. També és cert que tenir-les no és garantia de res i molts dels actuals països punta del món tenen en la seva matèria gris el principal filó de riquesa natural.
Però és que nosaltres tenim una història i una literatura de segles ençà que és una font inesgotable per exportar produccions àudiovisuals arreu del món. Ei i això ja està inventat. Els anglesos ho fan molt bé. A més, els catalans, tot i ser quatre gats en el context mundial, tradicionalment ens hem mogut per tots els racons del planeta i hem aconseguit fites d’influència absolutament desproporcionades al nostre pes poblacional.
No és condició necessària però si volem exportar el nostre cinema podem partir d’aquestes dues premisses i sortir a buscar coproduccions internacionals de tu a tu amb les indústries més potents donant arguments dramàtics a compartir. No cal anar massa lluny. El cas de Joan Pujol, àlies Garbo, protagonista d’un molt bon documental estrenat l’any 2009 pel productor català Edmon Roch és evident que “té un peli” com se sol dir. Què hem d’esperar? Que la faci Hollywood amb un Garbo que faran passar com espia espanyol i fent una taquilla estratosfèrica? O la fem nosaltres amb coproducció amb el Regne Unit i els EUA ? Fem una peli, de ficció absoluta si voleu, en coproducció amb França sobre Jacint Rigau, el retratista de Lluís XIV que va néixer català i va morir francès després del Tractat dels Pirineus? O deixem que la facin els nostres veïns del nord i nosaltres anem a pagar religiosament l’entrada? I amb el mafiós que apanyava els combats de Jack La Motta què fem? Que ho faci Hollywood i anem tots fent cua al Servicaixa o proposem un projecte conjunt amb la Meca del cinema? O amb Gaspar de Portolà què cal fer? Muntem una història i anem a Hollywood on seran els primers d’entendre l’interès que per a ells té fer una peli sobre el fundador de Califòrnia? O ens escarxofem al sofà a veure els extres del DVD en els quals el director explica que “this is an amazing character, you know”. I encara sort si aquest director fos Jaume Collet-Serra, que reventa les taquilles americanes amb “Unknown”, i el director de fotografia fos Eduard Grau, que acaba de fer el darrer videoclip de Lady Gaga.
M’aturo aquí per no continuar amb les pel·lícules contemporànies sobre històries de ficció que englobin referents actuals com la cuina catalana o el Barça, pensades sempre en clau multinacional en el sentit que el drama tingui un protagonisme no només català. No acabaria de posar exemples. I ja discutirem després si les rodem en català o directament en anglès. El que hem de garantir és que es puguin veure en català. A qui s’esveri només li diré que “Vatel”, superproducció francesa sobre el mestre de cerimònies que volia contractar Lluís XIV, es va rodar directament en anglès.
Tot això embolcallat de la comercialitat més comercial que vulgueu. Parlo, per entendre’ns, del tipus de pel·lícula que el director Albert Serra trobaria fastigosament comercial. Sense manies, ni miraments. Perquè hi ha qui s’esglaia veient que determinades produccions europees són massa comercials. Ja m’agradaria a mi que “L’escriptor” de Roman Polanski, darrer premi de l’Acadèmia del Cinema Europeu, fos una constant del nostre cinema. Comercialitat i qualitat en perfecte equilibri amb una producció i un càsting de primer nivell que fa l’efecte crida. O senzillament, creuem l’Atlàntic, i mireu la segona part de Wall Street d’Oliver Stone i en línies generals és una gran producció amb una crítica al sistema financer molt ben presentada que entreté i fa pensar a parts iguals. Tant de bo moltes de les nostres pelis fossin així de yankees. D’espai per a pelis molt personals d’autor com les de l’anteriorment citat Albert Serra també n’hi ha d’haver. Només faltaria. I per a les pelis iranianes subtitulades en txec que fan levitar crítics esglaiats per la comercialitat, també. O és que molta gent no va un dia als Verdi, un altre al Cinesa, un dia mira una petita i divertidíssima producció alemanya de director d’origen turc com “Soul Kitchen” i l’endemà es mira el darrer James Bond o Torrente, si molt m’apureu.
El tema dels calés, els pistrincs, ja vaig explicar com s’ha de resoldre. Els tècnics, els bons actors, els compositors, els experts i les localitzacions ja les tenim. I tenim molt per oferir per trobar bons aliats que amb el seu saber, el seu càsting i la seva capacitat de promoció i eixamplament de mercats ens ajudin a fer més gran la indústria catalana i posar al seu lloc el nostre país en el pla internacional de la cultura de masses. El cas de “Pa Negre”, amb un tema universal però referenciat a un context només nostre, ha estat un petit miracle que hauríem de convertir en quotidià.
Ah, per cert. Els que tinguin l’autoestima nacional baixa que es quedin a casa.
