El documental de la Crida, emes primer a TV3 i ahir al 33 amb va portar-hi molts records. L’emblema de la persona que corre amb una senyera, n’era una de les meves principals engantxines amb les que tenia folrada la meva carpeta.
M’enrrecordo dels incidents a l’aeroport pels avionets de paper, supermercats o de les pintades a les cabines telefòniques. De la gran marxa o de l’actuació al Camp Nou no gaire.
Gracies a la Crida va evolucionar-hi molt la defensa de la nostra cultura, llengua i país. Tampoc aleshores podia situar-ne’n a en Colom com un dels artífexs del moviment de la Crida. – n’era massa petit.
Alhora vem poder constatar-hi malauradament, que desprès de 30 anys del naixement del moviment, tot segueix igual o molt pitjor que aleshores.
Hem perdut del tot, no l’ansia sobiranista que ens pertoca com a poble sobirà, però si l’unió que va haver-hi aleshores. Calia traslladar-hi el moviment a la política – com ara es diu cap el moviment 15-M, i aquella va ser-ne’n la seva mort.
Interessos, personalismes i cavernes ens han portat fins el dia d’avui. Ara cal trobar-ne aquella unitat i tornar-hi a fer que ens escoltin de nou més fort que mai. El proper 9-J, es l’hora de fer néixer de nou la Crida i aquesta vegada ningú podrà fer-la callar.
