Agraeixo els moments difícils, perquè és aleshores quan es veu de veritat qui és cadascun. Per això en aquest sentit agraeixo la dimissió de fa uns dies de Joan Carretero. Ha permès destapar les misèries d’aquells que el defensaven a ultrança i ara li han girat de cop l’esquena. És lamentable, però alhora és una sort saber que ara, tot d’una, aquells que no perdien l’oportunitat dia rere dia durant mesos de cantar-me’n les excel·lències, de voler compartir el seu entusiasme fent-la petar sobre la lucidesa, l’honestedat i el caràcter del doctor, a la primera ventada l’acusen a ell de la pròpia decepció, i tot per no haver-se d’acusar a si mateixos pel seu infantilisme, per la seva immaduresa d’haver cregut que en l’oceànic viatge no hi hauria motins a bord ni tempestes.
Aquestes persones són tan poqueta cosa, són tan febles que han de recórrer a la mesquinesa d’assenyalar el capità del vaixell com a culpable d’haver malmès el seu pueril conte de fades. Són persones tan cegues que no s’adonen de la idiotesa que suposa blasmar Carretero per les mateixes virtuts per les quals abans l’admiraven, però que recentment no van saber veure en la seva decisió de dimitir. Independentistes que se suposava de pedra picada però que han demostrat ser de pissarrí, caient en el mateix lamentable parany de fer exactament els mateixos escarafalls interessats del botiflerisme i l’espanyolisme en general, davant del que en realitat ha estat una acció admirable més del seu líder. Independentistes que fins ara treien pit però que han acabat demostrant ser de vol gallinaci, i que amb un autoodi fins ara latent repeteixen les desqualificacions espanyolistes parlant de “número de circ” de Carretero o de “reduccionistes” els seus arguments. Com diu un amic meu, “Som un país de cretins. En comptes d’estar pendents dels errors dels nostres polítics, estem pendents dels errors que els altres diuen que han comès els nostres polítics”. Independentistes que, no havent superat el període de lactància, creien tenir per líder un papà que els donava tots els caramels que volien i que, quan ara, per circumstàncies obligades el papà no els n’ha pogut donar, en recelen i volen canviar de pare, com si aquesta fos la qüestió; com si realment el que hagués fallat fos l’eina que els proporcionava satisfacció i no fos aquesta eina —Joan Carretero— la que davant d’un escull hagués mirat de maniobrar tan bé com podia per tal de poder continuar satisfent justament l’objectiu d’aquests mateixos independentistes, que naturalment continua sent el mateix que el seu. Independentistes impacients, i precisament per aquesta impaciència fàcilment influïts per altres impacients amb pa a l’ull, els quals decideixen deixar o desinflar-se amb Reagrupament esgrimint per escrit fets objectius on hi encabeixen interpretacions lliures i, per tant, qüestionables, que, atesa l’objectivitat dels fets, fan passar també per incontrovertibles. Independentistes, doncs, que canvien a l’acte d’equip així que els ha semblat que rebien el primer gol. Criatures.
No discuteixo que l’estètica, la manera de procedir de Carretero en la seva dimissió pot ser qüestionable en tant que probablement evitable. Potser hauria pogut apagar el foc intern sense que transcendís. Hi puc estar d’acord. És veritat que era intolerable que hi hagués dirigents que tallessin els canals de comunicació amb els associats de Reagrupament. Aquest fet és contrastable i, per cert, a casa meva se’n diu “cop d’Estat” i no “reduccionisme”, però també és veritat que hi havia una majoria de dirigents que hauria pogut fer força per obtenir els mateixos resultats sense necessitat de dimissió de Carretero. Calia tenir en compte que hi havia en joc l’admirable esforç i la il·lusió de molta gent en el projecte Reagrupament. Amb tot, però, val a dir i recordo al lector que van ser els quatre dissidents els qui van afanyar-se a filtrar la notícia a la premsa. En qualsevol cas, el que discuteixo és l’actitud d’aquells que tot d’una han posat en dubte l’honradesa de Joan Carretero qüestionant d’entrada les raons de la seva dimissió. I l’han posada en dubte per poder alleujar a l’acte la pròpia frustració, en definitiva per no haver de fer autocrítica sobre la pròpia immaduresa. De fet, és lògic que sigui així atès que, essencialment, la persona immadura ho és justament perquè té pànic d’enfrontar-se a si mateixa. Ho rebutja per sistema sortint amb ciris trencats. Si en fos capaç, parlaríem d’una persona madura. D’altra banda, cal reconèixer que la persona immadura no té la culpa de ser-ho. El problema, però, és que aquesta veritat no ens serveix de res a l’hora de pretendre aconseguir la independència. Com pot un fruit immadur alliberar-se de la branca? Bé, doncs això és el que tenim.
Seguint la premissa de Carretero, i que s’aplica a si mateix no pretenent liderar res ni ser el pare de ningú tret, suposo, de les seves filles, els partits —l’associació en aquest cas— només són una eina per aconseguir l’objectiu, i cal comptar amb l’eina més vàlida. De moment, aquesta eina és Reagrupament, per sort amb Joan Carretero de nou al capdavant. Quan Joan Laporta es pronunciï, ho serà ell. Perfecte. Tindrem, però, dues eines útils i compatibles. Com una forquilla i un ganivet. L’una subjectarà perquè l’altre pugui tallar. Malgrat les misèries descrites, aquest pot ser un gran any. I ho serà a pesar de la nostra llar d’infants.
