Què maco ha de ser l’ofici de cremador de fotografies. Me’n faig creus que no estigui ben considerat, donada la seva demostrada utilitat. No entenc com Universitats no es decideix a crear una llicenciatura per formar cremadors professionals, com no es decideix a convertir a milers de catalanets i catalanetes sense ofici ni benefici en un exèrcit de patriòtics almogàvers que, fotografia de l’home del sac en mà, assoliran la independència quan menys ens ho esperem.
Disculpi l’amable lector la ironia inicial, però la meva indignació davant la rucada de cremar fotografies del rei no em donava més opcions. O això, o transcriure El nom del porc, d’Albert Om. Ho sento, no em va el plagi.
Cremar una fotografia del rei em sembla una criaturada, una rucada digna de púber desconsolada per ruptura amorosa, d’una immaduresa que espanta als qui veiem la política com quelcom seriós. Els cremadors de fotografies són uns nens dolentots, uns radicals de plastilina, un molt soroll per no res que ja cansa. Em recorden als adolescents rics que van de badboy in the guetto, als okupes que dormen a casa el papà i es passegen amb la visa a la butxaca. Valentia, coratge, coherència, racionalitat, intel·ligència…són virtuts que no lliguen amb la pròpia acció de cremar una fotografia d’un rei. Dolentots. Això és el que són. Juguen a la kale borroka cremant fotografies, com el nen que s’imagina ser Messi driblant el sofà de casa seva.
Prou. Ja n’hi ha prou. Prou d’estupideses com aquestes, d’accions de fireta i de fer el quòniam pel país. Si realment voleu fer quelcom, prou de jugar a ser dolents i més participar activament en la vida política. Goebbels va aconseguir que una ideologia folla fos compartida per gran part dels alemanys. Per què no ho podem aconseguir nosaltres, amb unes reivindicacions més racionals? És el moment de deixar de ser criatures ploramiques per passar a ser adults amb un discurs coherent i convincent. Proveu-ho.
