La crisi sanitària actual ha demostrat fins a quin punt el món es mou en l’obscuritat i la ignorància. No només s’ignora l’origen de la COVID-19, sinó que les autoritats xineses –i d’altres països implicats– han ocultat des del principi informació sensible d’interès per a la salut pública. Un bé a compartir sense reserves que hauria d’implicar forçosament la creació de protocols universals d’obligatori compliment a fi d’impedir –o bé dificultar–, en un futur no gens llunyà, situacions com la present.
La informació és poder, i el coneixement una arma de transformació inestimable. Així i tot, aquest depèn d’aquella i les traves oficials –d’estats i empreses– a l’hora de facilitar l’intercanvi de dades obstaculitza qualsevol progrés sensat quan es tracta d’establir una línia d’actuació mínimament consensuada. En aquest sentit, la descoordinació política a la carta de la UE –qüestió altrament habitual– és un símptoma –i no l’únic– que hauria de fer-nos reflexionar sobre el que significa el concepte d’interdependència en una crisi global com la present.
Però n’hi ha més. Perquè, en les diferències d’actuació de cada estat, s’imposa l’afany de competir –abans que compartir– i d’imposar bé les seves tesis socioeconòmiques –si no morals i ètiques– en una guerra de posicions en què l’anònim ciutadà–elector fa de mera comparsa sense dret a veu. Al capdavall, les mesures adoptades per Suècia o per l’Estat espanyol –radicalment diferents, amb Alemanya com a síntesi–responen a un envit a les palpentes. Un envit que rau a ignorar –i amagar que s’ignora– les pautes de la COVID-19, això és, la seva estructura interna i, fonamentalment, la seva evolució en el temps a mitjà i llarg termini. Ras i curt: en absència d’un pronòstic clar, el món s’ha convertit en un laboratori a cel obert i nosaltres som l’objecte de l’estudi. Cal dir-ho, un estudi on la ciència i la sociologia política es barregen a la percaça d’un model distòpic de societat.
No adonar-se’n és de llecs –i també de cecs. L’oportunitat que s’obre al poder és única per inesperada i s’ha de contemplar com una possibilitat a tenir en compte. Perquè el cert és que amb l’excusa de la salut pública, la temptació de mantenir la població sota control estricte –i reduir les llibertats a la mínima expressió– és una realitat en el marc d’una pandèmia que s’albira crònica en el temps i en l’espai. Hi hauria tan sols una condició, i és que l’economia pugui créixer –en termes de renda i de PIB– poc o molt en un estat de coses similar. L’experiment –darwinista a ultrança– demana el sacrifici estadístic dels més dèbils –sempre que no siguin els teus pares– i baratar la teva noció de llibertat pel paradigma postmodern de seguretat –post 11-S. Paradigma, cal recordar-ho, on regna la delació com a forma de control geopolítica.
Mentrestant, estem davant d’un virus nou i cal donar-se temps. Per tant, els respectius comitès científics estatals han tirat pel dret i ho aposten tot a veure-les venir. Segons la idiosincràsia del país s’ha optat per escollir mesures concretes –radicalment oposades segons els casos– que es revisen en funció de les errades que es detecten segons la seva aplicació. I si bé és veritat que la medicina –i la salut– no és una ciència exacta –sovint he defensat que s’acosta més a una forma d’art–, a parer meu, algunes de les diferències de criteri a hores d’ara no són justificables.
Així doncs, cal convenir bé que a les raons merament científiques s’hi sumen –quan no és que predominen– raons polítiques, socials i econòmiques en un aiguabarreig difícil de pair per a l’opinió pública. Una opinió pública tan desinformada i confusa com ho podia estar fins fa quatre setmanes qualsevol metge o polític. La qüestió de fons radica quan t’adones que una part important de la comunitat científica forma part acrítica d’aquest experiment social i que tu –res nou d’altra banda– poc o res pots fer pel que fa al cas.
Ens enfrontem, doncs, a unes decisions sovint aleatòries –una part de l’encert dependrà de l’atzar, per exemple, amb relació al paper del clima en l’evolució de la pandèmia– en un context on la població ha perdut els drets de manifestació i de reunió sense haver-hi oposat cap resistència. Una població que ha esdevingut passiva i expectant –i que juga a la perfecció el paper de cobai en un assaig d’enginyeria científica i social de dimensions i resultats impossibles de preveure, ara per ara.
Per tant, les jerarquies estan clares –o potser no tant. L’atzar i la necessitat es barregen sense solució de continuïtat. L’atzar –la incertesa– governa com mai les nostres vides. A la deriva, el darrer consol espiritual dels països –i de les classes– benestants s’esvaeix en un oceà de normes impossible d’escatir. La llibertat s’ha confós amb l’obligatorietat o no de portar la mascareta. L’anècdota elevada a categoria mentre fa dècades que s’imposen formes telemàtiques de control massiu de la població –i l’estat del benestar endureix la legislació i limita les garanties constitucionals en cas d’emergència. La necessitat –allò socialment determinable– és la nineta dels ulls del poder establert que cerca clausurar –definitivament– un règim de drets i deures, fonamentat en una certa cessió de voluntats.
Diuen que és més fàcil agafar a un mentider que a un coix. Els estats, que no fonamenten les seves decisions polítiques en criteris estrictament científics demostren arrogància i manca d’humilitat. I tanmateix, entre científics hi ha unes diferències irreconciliables de criteri que fan mal. Que no les discrepàncies, sinó la negació que encara no sabem prou coses i que ens queda un llarg camí. Es tracta d’aquella sensació tan desagradable que els criteris científics han servit per avalar unes posicions polítiques tant erràtiques com inquietants. Tal vegada, nosaltres hi tenim alguna cosa a dir si volem que res canviï. Ens hi va la salut pública, i també psíquica i espiritual.
Seguiu-me al meu compte de Twitter: @JordiSolColl2
