Els set anys que vaig estar al capdavant de la responsabilitat turística de Catalunya van servir per posar les bases estratègiques d'un turisme sostenible i cultural, l'únic que té llarg recorregut per la seva singularitat i qualitat. El Pla Estratègic 2005-2010, l'Atles de recursos turístics, el pla d'implementació dels recursos intangibles turístics i el catàleg d'icones turístiques de Catalunya, posaven les bases de com es podia aprofitar i valorizar el nombrós patrimoni material existent i l'important patrimoni immaterial, verge d'explotació, que té la societat catalana.
Paradoxalment, el diamant en brut del turisme sostenible i cultural estava en mans de les administracions de cultura a nivell nacional, de diputació i d'ajuntaments. Massa vegades amb una visió només conservacionista, sense vocació de divulgació de masses rendible i per tant, sistemàticament deficitària. El patrimoni cultural, en el model de turisme promogut des de fa anys per l'OMT i, des de fa poc, per la UE, és el que singularitza i garanteix passar d'una activitat estacional a una al llarg de l'any, i de la marca blanca al producte singular.
Encara per desgràcia hi ha a la banda dels empresaris i gestors turístics massa poca visió d’aquest fet, i massa fonamentalisme cultural en el costat dels gestors de patrimoni. Com a usuari turístic em queia la bava veient com a destinacions sense avantatges climàtics com les Illes Britàniques eren capaces d'atreure per la seva singularitat i no pel seu clima. I tant a Escòcia, Gal·les, Anglaterra com a Irlanda (lluny del jacobinisme ineficient de la Marca España) havien habilitat xarxes públiques de Heritage , però també xarxes privades sense ànim de lucre com el National Trust for Scotland (fundada l'any 1931 i que gestiona 140 espais cultural-turístics i de memòria històrica), i xarxes privades amb ànim de lucre com la que agrupa tots els propietaris de castells escocesos, amb fantasma o sense.
I en tots els casos, hi havia una concepció integral de la identitat: gastronomia, beguda, edificis, art, però també paisatges, rutes literàries, espais de memòria història basats en patrimoni immaterial que acaben generant museus, monuments o centres d’interpretació. I sempre una hàbil aptitud pel marxandatge. Botigues de productes i souvenirs, bars i zones de tast que esdevenen la principal font de finançament d’aquestes instal·lacions. En fi, m’aturo aquí, desitjant que el camí encetat des de turisme a partir del 2004, sigui ara seguit i multiplicat des de l’àrea de cultura de la Generalitat. Pel bé de tothom.
Faig aquestes reflexions el dia que volia parlar de la Costa Brava, on de vegades hem vist representants de l'hostaleria sospirar per un Parc temàtic a l'estil de Port Aventura, quan en realitat tenen una densitat patrimonial material i immaterial que està molt lluny de ser explotada en totes les seves potencialitats.
S’han fet avenços en la darrera dècada, però queda camí. A la costa trobem les grans concentracions de turisme de massa que han fet un esforç d’especialització temàtica que els permet allargar temporada: turisme esportiu, turisme nàutic, familiar. Batallant sempre amb les temptacions del tot inclòs i turisme rebentat que acaben essent perjudicials. I tenim les zones de costa de temporada d’estiu queixoses de l’aprimament de la temporada, sense fer esforços suficients per empaquetar allotjaments amb activitats culturals que no depenguin de la canícula. .
Un exemple del que dic, explicat pel president de l'estació nàutica de Roses. L'any passat, uns 40.000 turistes europeus van circular pels camins de ronda de l'Empordà en temporada baixa. Van omplir els hotels i restaurants que són capaços de jugar aquesta partida. Però les agències de guies eren totes estrangeres. Tanta crisi d'agències receptives i aquest mercat ho han deixat en mans estrangeres.
La Costa Brava té el punt d'immersió subaqüàtica més important del Mediterrani, que només es deté uns dos mesos a l'any, i l'àrea de paracaigudisme més important. Així, el concepte Costa Brava, el bateig de l'aire i de l'aigua, no sé com no s'utilitza, sense necessitat de sospirar per un altre Port Aventura impossible i no recomanable. La concentració de restaurants amb estrelles Michelin a Girona i la gran oferta de camps de golf donen noves pistes de les potencialitats poc empaquetades de l'àrea. O també l'existència d'un important kilometratge de vies verdes ciclistes i accessibles que circulen pels paratges que van des del naixement del Ter al mar. I no parlem de l'aposta forta i triomfant de la comarca del Ripoll pel turisme històric, aprofitant la marca de Pirineus Comtal, que és el producte Terra de Comtes, convertit en un atractiu de primer ordre. El traçat del primer tram català del Camí de Santiago o de Sant Jaume, des de Sant Pere de Rodes passant per Vilabertran, dóna unes possibilitats encara no explotades. Així com l'enoturisme que comença a rodar de la mà dels cellers més innovadors que han constituït una associació en l'Empordà per potenciar-ho.
La Girona capital ha anat assumint un paper de ciutat imprescindible de visita, per la seva rehabilitació del barri vell tematitzat entorn del tema jueu i per la capacitat d’organitzar sistemàticament esdeveniments de tipus cultural (Maig de flors etc) que atrauen visites temporals. Queda recorregut, però. Girona fou la capital dels comtats carolingis per excel·lència. El relat d’aquest fet immaterial que seria un gran esquer pel turisme francès, pràcticament no es fa. I Figueres, amb un Dalí que esdevé un pol d’atracció brutal pot jugar amb altres potencials immaterials com el d’haver estat la porta d’arribada de les idees de progrés a la península: republicanisme, federalisme, obrerisme amb figures novel.lesques com Abdó Terrades i Narcís Monturiol, sense les quals no s’entén més tard Dalí. I hi ha encara els parcs naturals, alguns ben gestionats, d’altres gens. En parlarem un altre dia.
En tot cas, la gestió del patrimoni cultural material i immaterial que aquesta setmana el Govern de Catalunya ha posat en marxa té un camp de proves de primer ordre en el territori de la marca Costa Brava-Girona.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/07/costa_brava_material_i_immaterial_44759.php
