Sovint pensam en paradisos llunyans, illes tropicals de vegetació exhuberant i arenals amples i llargs, d’arena blanca i fina, sense murades d’hotels que els aïllin dels vergers interiors, on les palmeres fan ombra dins la mar, una mar transparent i verdosenca, dins la qual neden innombrables peixos de colorins… I potser sí que un país així és un paradís, per a qui té els recursos econòmics per a viure-hi com un senyor, però també és cert que ben a prop de casa nostra hi ha indrets que, si no són paradisos, són paratges encantadors, bells, on la natura es conserva amb quasi tota la seva plenitud natural i on els habitants són amables i acollidors. En certs aspectes, s’hi acosten, al paradís. Segurament les illes Balears ho eren, fa anys, paratges encantadors, amb molts indrets vertaderament paradisíacs, però ara ja ho són poc, i els indrets paradisíacs, si n’hi ha, s’han reduït a poca cosa i mala de trobar. Gràcies al progrés, diuen. Però, com us deia, prop de casa nostra n’hi ha, encara, d’aquests indrets, i en trobareu sobretot a l’illa de Còrsega, no castigada per la destrucció massiva del litoral ni per la urbanització descontrolada. Còrsega, orgullosa de si mateixa, ha procurat guardar el seu patrimoni, natural i de fabricació humana, i encara es presenta avui en dia, dins aquesta mar Mediterrània tan castigada, com un racó quasi immaculat, esplendorós de natura, adornat suquí i sullà de monuments de totes les èpoques històriques que han resistit el pas del temps fins avui.
Però Còrsega no és només natura i patrimoni monumental, és també història, cultura i llengua. Perquè Còrsega és, amb el País Basc del Nord (o Iparralde), la comunitat de parla pròpia no francesa que més ha sabut resistir la imposició forçada de la llengua de l’estat, França. Va ser el 1768 que França va substituir Gènova com a potència continental sobirana de l’illa, però ho va fer contra la voluntat dels corsos, que el 1755 havien proclamat la república i havien redactat una Constitució de les més avançades del món en aquell moment, sota el guiatge de Pasquale Paoli. Els corsos es resistiren a la dominació francesa, però foren derrotats a la batalla de Ponte Novu el 1769, i Paoli s’hagué d’exiliar a Anglaterra. De llavors ençà, Còrsega ha estat sota el poder francès, monàrquic o republicà (excepte els dos anys de 1794-1796, en què Paoli intentà recuperar l’autoritat de l’illa sota l’empara del rei d’Anglaterra) i des del primer moment va haver de sofrir que aquest poder hi imposàs sa llengua, una llengua estranya que ningú, excepte una molt petita minoria il·lustrada, coneixia a l’illa. Perquè amb la descomposició del llatí en els diversos parlars romànics, després de la desfeta de l’Imperi Romà, a Còrsega es va formar un parlar molt pròxim als parlars itàlics, i bastant llunyà dels francesos septentrionals. Aquesta pertinença de Còrsega a l’àrea lingüística itàlica, i la dominació genovesa des de finals del segle XII, va afavorir que els corsos adoptassin, com a llengua culta, la modalitat toscana, la dels grans escriptors medievals Dant i Petrarca, la que seria la base de la llengua oficial de l’estat d’Itàlia, després de segles d’haver funcionat com a llengua literària a tots els estats de la Península i les illes veïnes. Els parlars corsos no eren ben bé com el toscà, però n’eren molt pròxims, i els habitants corsos, encara que no hi parlassin, entenien fàcilment aquesta llengua, que veien com la modalitat culta del seu parlar popular. En toscà, més o menys influït pels cors, eren redactats els documents oficials de Còrsega durant tot el període de la dominació genovesa, i en toscà eren fixats els noms oficials de les poblacions de l’illa, i en toscà escrivien els literats autòctons. La població parlava cors, en modalitats diverses de nord a sud, però la llengua escrita en els documents era el toscà, en una situació diglòssica que la gent acceptava com a natural, perquè no veien el toscà com una llengua estrangera.
El francès arriba a Còrsega, doncs, dins el darrer terç del segle XVIII, i hi arriba com una llengua estrangera, desconeguda de quasi tota la població, simplement com la llengua del poder, un poder que des del primer moment té la intenció que, a la llarga, tota la població adopti la nova llengua com a pròpia. I aquesta intenció es manté, reforçada, després de la Revolució, que considera l’“italià de Còrsega” com un impediment per al triomf a l’illa de les idees revolucionàries: segons el diputat Barère (27 de gener de 1794) la contra-revolució parla italià! Però com que una cosa són els desitjos i l’altra la realitat, el fet és que a Còrsega el francès hi entra molt lentament, i que durant bona part del segle XIX encara l’escola haurà de cedir una part del seu temps (o tot, a molts de centres) a l’italià, perquè els nins són incapaços de seguir l’ensenyança només en francès, i perquè tampoc no hi ha mestres suficients per a ensenyar en aquesta llengua. Però l’afrancesament va fent camí, i passada la meitat del segle l’idioma oficial ja és en general conegut arreu de l’illa, encara que els corsos mantenen la seva parla tradicional i l’italià, com a modalitat escrita i culta oral, resisteix a la literatura i a les actes notarials fins a principis del segle XX i a l’Església fins ben entrat el segle, de manera que encara el 1938 s’han de prohibir les predicacions en italià, en un època on el feixisme manifestava les seves intencions d’incorporar Còrsega a Itàlia.
Però si l’italià aconseguia mantenir-se fins a principi del segle XX, també és ver que la francesització s’anava consolidant i que a finals del segle XIX té com a conseqüència secundària la promoció d’una consciència corsa diferenciada de la italiana, que s’expressa per primera vegada de manera clara i desacomplexada a través de les pàgines del setmanari A Tramuntana (1896-1914). Durant el segle XX la consciència diferencial corsa enfront tant del francès com de l’italià creix i s’aferma, i hi contribueix sense dubte el feixisme mussolinià, que ocupant l’illa el 1942 provoca el rebuig dels corsos a Itàlia i a la seva llengua. Passada la II Guerra Mundial l’italià ja no serà més una modalitat culta de referència per als corsos, que es refermen en la consolidació d’un llengua corsa estandarditzada a partir de les seves característiques internes. L’italià serà vist com una llengua veïna i pròxima, però no més com la llengua de cultura de Còrsega. A la segona meitat del segle XX ja podem confirmar que la llengua corsa existeix.
[soliloquy id=”226083″]
